Descosits

La solvència d’un sistema es demostra quan un factor extern el posa a prova, a la vista de com reacciona. El coronavirus fa ara el seu particular test d’estrès sobre el nostre sistema de protecció social. És quan es veu la capacitat de resposta d’aquest i mostra la seva virtut, particularment si se’l compara amb altres sistemes. Permet constatar el recer que dona avui a Europa l’Estat del benestar en comparació amb els EUA, i no diguem ja respecte a països que el menystenen, com la Xina. Així a casa nostra el sector sanitari respon amb professionals públics que no s’amaguen, tot i les taxes de contagi a primera línia, com es garanteix la logística sota responsabilitat administrativa, sostreta del mercat (embargant si cal, com a França), amb proves per tothom sense taxes que frenin l’ús i propaguin més els contagis, amb tractaments mèdics sense condicionants econòmics, i amb baixes de malaltia cobertes per prestacions socials. ¿S’imaginen la situació als sistemes sanitaris privats? ¿Qui es preocupa dels subministraments? ¿Què passa si no es pot pagar el test ? ¿Com te les arregles si has de fer quarantena –quan dia que no treballes, dia que no menges, com en el cas dels sense papers i molts autònoms– i has d’esperar de l’altruisme un tractament?

Els descosits del sistema públic

Reconegut tot l’anterior, el nostre sistema té descosits. El pressupost sanitari públic, sota el llast del finançament, no permet marges d’actuació ràpida i adaptables a les circumstàncies, l’infrafinançament no permet treballar sobre reserves –tampoc el curt placisme pressupostari ajuda-, i la conciliació laboral i familiar dificulta actuacions preventives. No aconseguir que tota la ciutadania s’impliqui amb la demanda de major capacitat de decisió pròpia és potser el pitjor fracàs dels nostres dirigents.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El valor dels serveis públics el prova també avui el debat sobre el futur de l’ensenyament. La insuficiència de recursos de l’escola concertada és tan notòria com inacceptable la seva no gratuïtat, o vist com de inassumible, en el marc actual, és la compensació requerida. Combatre la segregació escolar ens ha de fer forts com a país, però sense enganyar-nos, que l’econòmica no és la raó principal ni s’acabarà previsiblement amb més finançament. Però la desigualtat que pot continuar encobrint la concertació és un mal molt menor per a la cohesió social respecte a la dualitat públic/privat que pot provocar la polarització a l’escola, de ‘o estàs amb mi o estàs contra mi’.

Tot això ve arran de la importància de comptar amb bons estudiosos i analistes de l’activitat pública al servei dels ciutadans, de mostrar que hi ha vida intel·ligent fora del sector privat. Aquest és un altre descosit del nostre sistema: més de la meitat de la renda i riquesa del país ve interferida per la mà visible de les institucions públiques i, tot i així, bona part del talent dels nostres joves s’orienta cap a l’estudi de la prestància de la mà invisible de l’assignació privada. I això quan tenim proves evidents de la importància social de la primera respecte de la segona amb la precarietat de l’economia en el seu conjunt i la fragilitat dels mercats en els embats d’una crisi vírica.