La llei davant del coronavirus

Si la situació creada per la pandèmia del coronavirus a Itàlia es produís amb la mateixa intensitat a Espanya, ¿quins podrien ser la mesures legals que previsiblement haurien d’adoptar els poders públics? ¿Quin és el marc constitucional de què disposarien per fer front a una crisi sanitària de les dimensions de les registrades al país transalpí?

El Govern del ‘premier’ Giuseppe Conte ha pres les mesures restrictives sobre la població a través de l’ús de la legislació d’urgència. Concretament, de dos decrets lleis; el primer és el número 6, del 23 de febrer del 2020, ja convalidat pel Senat, amb algunes modificacions. L’impacte de les mesures relacionades amb l’activitat ordinària dels ciutadans han sigut severes. Sens dubte, incideixen sobre l’exercici dels seus drets fonamentals. En una entrevista recent al diari ‘La Repubblica’ el prestigiós constitucionalista, Gaetano Azzariti, catedràtic de La Sapienza de Roma, ha declarat que les mesures governamentals tenen plena validesa constitucional. Entre els seus arguments destacava que la Constitució italiana preveu que la llibertat de circulació pugui ser limitada per motius de sanitat i seguretat, que la llibertat de reunió pot ser impedida per motius fundats de seguretat o de salut pública. I que el dret a la salut no només és un dret fonamental dels ciutadans, sinó també un interès de la col·lectivitat.

Les competències de gestió

Doncs bé, amb el referent d’un país l’organització constitucional i legal del qual és similar a Espanya, si la situació arribés als nivells que a Itàlia han motivat la contundent intervenció del Govern, l’ordenament jurídic vigent permetria als poders públics adoptar mesures semblants. De moment, les que han sigut adoptades es poden enquadrar en les competències de gestió que tenen les comunitats autònomes, que habiliten els responsables públics a prendre decisions de caràcter preventiu per evitar la propagació del virus.

Materialment és una competència que, sens dubte, competeix als departaments de Salut dels Governs autonòmics, sota la coordinació general del Ministeri de Sanitat. És clar, sense perjudici de la necessària col·laboració entre els diversos ens competents en la matèria: les comunitats entre si i totes elles amb l’Estat. Hauria de ser així en la lògica d’un Estat com Espanya, políticament descentralitzat. I tot això, en el marc de les directrius de la Unió Europea. En aquest sentit, no cal oblidar que l’article 168.5 del tractat de funcionament de la Unió Europea (Tractat de Lisboa) atribueix al Parlament Europeu i al Consell de Ministres de Sanitat l’adopció de «mesures de foment destinades a protegir i millorar la salut humana i, en particular, a lluitar contra les pandèmies frontereres...». Vistos els esdeveniments, no és segur que la Unió hagi evitat que cada Estat membre vagi per la seva banda.

Si la situació d’expansió del virus a Espanya arribés a l’extrem italià, resulta evident que el recolzament constitucional de què disfrutaria el Govern de l’Estat per adoptar mesures més dràstiques seria la declaració de l’estat d’alarma que preveu l’article 116.2 de la Constitució. I que, d’acord amb la llei orgànica 4/1981, d’1 de juny, reguladora dels estats d’alarma, excepció i setge, preveu en el seu article 4.b) que el Govern el pot adoptar en casos de «crisis sanitàries, com epidèmies i situacions de contaminació greus.»

El precedent de Zapatero el 2010

L’estat alarma s’ha aplicat a Espanya un únic cop, per decisió del Govern de Rodríguez Zapatero, el desembre del 2010, per fer front al tancament de l’espai aeri, a causa de la vaga encoberta dels controladors aeris. La finalitat que es perseguia llavors era restablir el servei públic essencial del transport aeri.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquest estat excepcional l’ha de decretar el Govern central, per un termini de 15 dies, i n’ha de donar compte al Congrés dels Diputats, tot i que no necessita la seva autorització. Tot i això, sí que la necessitaria si el Govern decideix prorrogar-lo pel mateix termini. No comporta la suspensió de drets, però sí la limitació del seu exercici. Així, per exemple, pot suposar limitar la llibertat de circulació de les persones o vehicles, limitar o racionar l’ús dels serveis públics, impartir ordres per al proveïment dels mercats i el funcionament dels serveis... En tot cas, el Govern haurà de respondre de la seva aplicació davant del Congrés.