Evitar un desastre social

De la mateixa manera que no hi ha cap vacuna contra el Covid-19 i els experts en salut pública no han trobat com aturar la cadena de contagi, tampoc hi ha manera d’evitar els efectes que l’emergència sanitària ja té sobre l’economia. Moltes empreses que intenten sobreviure a la caiguda dels ingressos i les vendes no troben cap altra solució que l’ajustament de les plantilles. Desenes de milers de persones estan perdent de manera temporal la feina. Aquest dilluns s’ha anunciat que la direcció de la planta de Seat a Martorell ha pactat l’obertura d’un expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) que afectarà 14.800 treballadors. La cadena d’hamburgueseries Burger King farà el mateix; en el seu cas, afectarà 14.000 persones a Espanya. No són les úniques empreses que han pres aquesta decisió: sense comptar Seat, des de divendres a Catalunya s’han presentat 87 expedients de regulació d’ocupació que afecten gairebé 5.000 treballadors. Els estralls que causa l’emergència econòmica comencen a ser evidents.

El primer dia feiner de confinament ha deixat imatges que han causat un cert enrenou, com l’acumulació de passatgers al metro. El Govern permet anar a treballar a les empreses que mantinguin la seva activitat, i per això hi ha hagut desplaçaments de persones. Malgrat això, la imatge de Barcelona estava molt lluny de la d’un dia habitual, però no es pot afirmar que l’activitat s’ha aturat del tot a l’estil del que hem vist a la Xina i Itàlia.

Aquest és el dilema a què s’enfronten els governants no només a Espanya, sinó a Europa, convertida ara en l’epicentre global de l’epidèmia, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS): trobar l’equilibri entre combatre l’emergència sanitària sense que això arrasi l’economia. El model xinès de confinament total suposa paralitzar-la per complet. Itàlia ha seguit parcialment aquest camí, mentre que Espanya permet sortir a treballar, cosa que suavitza una mica els efectes econòmics. La Generalitat de Catalunya, en el seu pols competencial amb el Govern central fins i tot enmig d’aquesta enorme crisi, defensa un tancament total per al qual no té competències. A l’altre extrem se situa el Regne Unit, on Boris Johnson es resisteix a prendre mesures dràstiques que afectin una economia marcada pel procés del ‘brexit’ malgrat els informes científics que alerten de les conseqüències sanitàries d’aquesta decisió.

No és un debat senzill, que es pugui esbombar amb arguments superficials i estèrils. La responsabilitat que recau sobre els governants és descomunal. Els hospitals poden donar fe dels estralls de la crisi sanitària, i els tancaments d’empreses i els acomiadaments dels de la crisi econòmica. La crisi arriba fins i tot a tal punt que s’ha decidit el tancament total de les fronteres de la Unió Europea i de les interiors que estan decretant molts països. Però al final és responsabilitat dels governs sospesar, com si fossin vasos comunicants, els efectes de les seves decisions en un escenari en què no hi ha solucions bones, sinó menys dolentes. I també és la seva responsabilitat evitar que la crisi acabi en un desastre social