Ruth Rendell
Per als qui no la coneguin, 'Una pizca de locura' pot ser una magnífica introducció a la seva obra
zentauroepp3772633 author ruth rendell poses at her home in west london oct 1200318162000 /
Menoscuarto Ediciones, una petita editorial de Palència, acaba de tenir el detall de publicar l’últim llibre, ja pòstum, de l’escriptora britànica Ruth Rendell (South Woodford, 1930 - Londres, 2015), ‘Una pizca de locura’ (’A piece of folly’), que va veure la llum al seu país d’origen el 2017. Per als fans de Rendell, entre els quals em compto des que la vaig descobrir buscant a la biblioteca de la segona residència d’uns amics fa un munt d’anys, ja que m’hi havia autoinvitat a passar el cap de setmana i no m’havia endut res per llegir, resulta molt agradable tornar a submergir-se en el seu confortable món de malson, encara que només sigui per llegir uns contes que potser ja vam llegir repartits en els diferents llibres de narrativa breu que va publicar l’autora en vida. Per als qui no la coneguin, ‘Una pizca de locura’ pot ser una magnífica introducció a la seva obra.
Ruth Rendell va ser una escriptora molt prolífica. Va publicar al seu nom més de cinquanta llibres, i 15 o 20 més sota el pseudònim de Barbara Vine, amb el qual deixava volar la seva part més sentimental, que la tenia, però sense allunyar-se del tot del gènere negre, en què va destacar d’una manera més que notable. Mai va ser una autora de culte com Patricia Highsmith, però la seva visió del món anava en la mateixa direcció: la condició humana era capaç de tota mena d’atrocitats que no feia falta jutjar, ja que n’hi havia prou de mostrar-les tal qual, aplicant en ocasions un recargolat sentit de l’humor a l’existència del mal. A la manera del seu admirat Simenon, Rendell va dividir la seva obra entre històries de gènere –les 24 novel·les protagonitzades per l’inspector Wexford, ànima bessona del comissari Maigret– i intrigues psicològiques de molt fonament que mostraven un profund coneixement de l’ànima humana. Extremadament popular a Gran Bretanya, a Espanya mai va ser presa gaire seriosament per la crítica, potser perquè no la publicava Anagrama, sinó segells amb menys glamur.
La vaig conèixer a mitjans dels anys 90, quan la revista ‘Qué leer’ em va enviar a Londres a entrevistar-la, i vaig passar una estona formidable en la seva companyia. No era especialment simpàtica, però tot el que deia era molt interessant: em va arribar a l’ànima quan em va explicar que s’havia divorciat del seu marit per tornar a casar-se amb ell perquè, en l’entretant, no havia trobat res millor. El seu humor fatalista i sinistre amara tots els relats d’‘Una pizca de locura’.
