És indispensable decretar un confinament total

Em dic Oriol Mitjà. Soc metge infectòleg i, des de l’inici de la meva carrera, he dedicat els meus esforços a aconseguir l’equitat en salut mitjançant la investigació de malalties relacionades amb la pobresa. Sempre he treballat per defensar el dret a la salut de totes les persones i en particular de persones vulnerables en països pobres. He viscut els últims 10 anys a Papua Nova Guinea, on he treballat intensament per eliminar el pian, una Malaltia Tropical Desatesa que afecta nens de zones remotes en països de l’Àfrica i Oceania. El meu equip i jo hem obtingut resultats notables en aquest camp, fet del qual em sento molt orgullós perquè demostra el meu compromís professional, la meva constància i la meva recerca incessant de l’excel·lència. Actualment soc el cap d’un equip d’investigació i assessoro l’OMS en matèria de malalties tropicals.

Escric aquest article per respondre a les crítiques que estic rebent a partir de la meva exposició mediàtica les últimes setmanes en relació amb la crisi del coronavirus SARS-CoV-2. Em preocupa que s’utilitzi la desqualificació personal per desacreditar el contingut dels meus arguments científics.

Des que va aparèixer el SARS-CoV-2 a Wuhan (Xina) em vaig fixar en la naturalesa del virus i la seva dinàmica de transmissió. El meu camp d’investigació és el desenvolupament d’estratègies per al control de malalties infeccioses. Per fer el meu treball compto amb la col·laboració de matemàtics amb la capacitat de generar models que prediuen o simulen la possible progressió de les epidèmies. Els models matemàtics fa setmanes que alerten d’un escenari terrible que requereix mesures molt dràstiques. Això és el que estic intentat comunicar per terra, mar i aire, perquè crec fermament que és la meva responsabilitat social com a expert. Els demano que, a l’avaluar la validesa el meu discurs, tinguin en compte el que exposo a continuació.

En primer lloc, se m’acusa d’haver llançat missatges contradictoris en relació amb el coronavirus. L’11 de febrer jo vaig dir a RAC1 que la infecció era lleu. Si bé és cert que en aquell moment la letalitat del virus era del 0.2% fora de la Xina, aquest és un missatge descontextualitzat. Llavors era dels pocs investigadors, si no l’únic, que defensava que no se celebrés el MWC. Advocava per la cancel·lació de l’esdeveniment a fi d’evitar l’arribada del virus al nostre país. Hi havia risc d’importació, sabíem que el virus era molt transmissible i no teníem clara la seva agressivitat.

Posteriorment vaig escriure articles d’anàlisi a ‘El País’ del 13 de febrer, i a SINC del 24 de febrer sobre la necessitat de plantejar-se la gravetat de la infecció viral i les mesures necessàries davant d’una possible epidèmia a Espanya. A la meva tribuna d’‘El País’ del 29 de febrer ja demanava que s’intensifiquessin les proves de detecció i que es valorés el distanciament social.

Em critiquen perquè tinc una opinió dissident a la de la majoria (o almenys a la del Centre de Coordinació d’Emergències i Alertes Sanitàries). Un sa procés a la presa de decisió encoratja i accepta les discrepàncies, maximitzant l’oportunitat d’acomodar les opinions minoritàries per millorar la decisió resultant. L’opinió independent dels científics i acadèmics és especialment valuosa perquè no està contaminada per interessos polítics o econòmics. La unitat en estratègia ens fa forts, però la unitat en opinió ens fa inútils.

Les crítiques

Cap científic critica a gestors i/o polítics sense haver intentat incomptables vegades compartir-hi la seva informació i opinió.  Així que recorro a l’única via de divulgació amb què compto, que són els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Aquest aspecte està estretament lligat a una altra crítica que se’m fa: la de superb per proposar la dimissió del comitè d’emergència espanyol. La gestió d’una crisi sanitària és molt delicada i hauria preferit fer una avaluació quan tot hagués passat. Però m’horroritza que aquest òrgan continuï sense prendre les decisions adequades. Així que, sense dubtar-ho, mantinc que hem de posar una altra persona al timó d’aquest barco, i hem de fer-ho ja.

Entenguin que fa ja setmanes que és factible anticipar l’escenari en el qual ens trobem, i que si la comunicació hagués sigut adequada, la crisi actual es podria haver evitat en gran mesura amb l’ús precoç de mesures de control o, en el pitjor dels casos, es podria haver mitigat si els nostres gestors sanitaris haguessin tingut la informació per a preparés i planificar la gestió dels recursos amb prou temps. Potser frenar l’entrada del virus era impossible, perquè implicava confinar un país sense casos, però es podrien haver comprat equips i dissenyat protocols que no posessin els nostres sanitaris en primera línia d’una batalla que ara mateix deslliuren a preu fet i sense armes adequades.

Crec també que els experts designats per gestionar aquest moment, potser amb la millor de les intencions (no alarmar la població), han contribuït a avivar el foc que volien evitar. Opino que un confinament sense previ avís és molt més difícil d’assimilar que un de programat amb un cert marge. No només no ens hem preparat bé a nivell sanitari, tampoc ho hem fet a nivell social. En el context en el qual ens trobem, la lleialtat cega es traduirà en més morts, així que benvinguda sigui la discrepància.

Política i opinió

Abordo finalment la crítica que em resulta més esgotadora: la de ser al servei d’un determinat relat polític. Soc català. Investigo en un hospital públic adscrit a l’Institut Català de Salut. Final de l’assumpte. Lògicament, a més de metge soc persona i tinc idees pròpies, però afirmar que aquestes han orientat d’alguna manera la meva actuació durant les últimes setmanes em suggereix que, com en tantes qüestions, el pecat està en l’ull que mira. Mai he estat adherit a cap partit polític ni he firmat cap manifest en el seu favor, tot i que s’hagi utilitzat el meu nom sense el meu coneixement ni autorització. Qualsevol dirigent polític que utilitzi les meves propostes davant el coronavirus per fer qualsevol altra cosa que prendre decisions en matèria de salut pública manca per complet de la meva atenció i el meu interès. Qualsevol periodista o comunicador que esgrimeixi un ús polític a les meves paraules per desvirtuar el meu missatge contribueix a una equivocació dolosa. No prendre mesures dràstiques es traduirà en una situació dantesca, i observar aquest fet a través de qualsevol bandera no només sobra, sinó que fa mal.

A l’exposar-me públicament soc conscient que les meves paraules poden ser criticades, malinterpretades o utilitzades per a finalitats que em són alienes, però ho assumeixo com un mal necessari atesa la meva voluntat d’enviar un missatge que em sembla fonamental. Francament, arribats a aquest punt no m’importa semblar-los superb, l’únic que demano és que m’escoltin: ÉS INDISPENSABLE DECRETAR UN CONFINAMENT TOTAL per frenar la propagació del coronavirus, i necessitem fer-ho ja. Les simulacions matemàtiques adverteixen que amb les mesures de confinament parcial actuals el sistema sanitari se saturarà al voltant del 26 de març. La saturació del nostre sistema de salut la defineixo aquí com la incapacitat d’ingrés a UCI d’algú que h orequereix. Si arribem a aquest punt caldrà escollir quin pacient ingressa a UCI i quin pacient no ingressa. Això només es podria evitar si iniciem la restricció total de la mobilitat i el confinament total dels ciutadans i residents (a excepció dels serveis bàsics essencials).

Notícies relacionades

La Gisèle i el cognom

Comerços efímers

Fins ara hem corregut darrere del virus i ens queda poc temps per revertir aquesta dinàmica. Espero que aquest article m’ajudi a transmetre aquesta idea amb contundència i, sobretot, que posi fi a les suspicàcies generades al voltant de les meves paraules. No soc polític, ni soc periodista: soc investigador. Crec que és hora que la societat, en el seu conjunt, escolti la ciència, ja que és molt el que hi ha en joc.

*Metge Investigador en malalties infeccioses i Salut Global, Hospital Universitari Germans Trias i Pujol