El virus i l'autogovern

Ningú dubta que probablement aquests siguin els dies més excepcionals que moltes de nosaltres estiguem vivint. Hem passat d’una situació d’aparent normalitat –malgrat les notícies que abans procedien de la Xina, i en les últimes setmanes des d’aquí mateix, aquesta Itàlia tan connectada amb Catalunya– a un drama col·lectiu ben real. Milers de persones infectades, centenars de morts i la restricció de les llibertats individuals decretades amb l’estat d’alarma per intentar fer front a l’emergència sanitària. Ja ningú dubta no només que l’emergència serà llarga i dolorosa, sinó que, si tenim la sort i l’encert, al final, de poder controlar-la, el paisatge serà entre espantós i incert: una crisi econòmica amb efectes potser pitjors que la del 2008 i segurament un canvi substantiu en els equilibris geopolítics del qual encara no podem endevinar l’abast.

Aquesta emergència ens interpel·la i ens atropella a totes i tots i obliga forçosament a canviar d’actituds, a molts nivells. Un salt de qualitat en la manera d’enfrontar-se a la realitat i al compromís amb el col·lectiu és segurament necessari en el cas de la ciutadania: de la insolidaritat d’aquells que van anar de Madrid a la costa valenciana o de Barcelona a les segones residències de la Cerdanya, s’ha de passar forçosament a uns comportaments cívics que posin al davant la responsabilitat de cuidar-nos perquè els qui estan posant el seu cos en primera línia –personal sanitari, però també netejadores, persones que treballen als establiments d’alimentació, personal de forces i cossos de seguretat i auxili, tota la gent que continua havent de treballar fora de casa exposant-se al virus- puguin desenvolupar les seves tasques en les millors condicions possibles. De totes aquestes persones depèn la supervivència de molta gent i la possibilitat de recuperar-nos més aviat que tard.

Exigència per a la Unió Europea

Segurament també hi ha una exigència màxima per a les institucions. En primer lloc, les europees, que semblen simplement desaparegudes. La Unió Europea s’hi juga molt més del que sembla, en aquesta crisi: tenir lideratge, acompanyar financerament en la superació de l’emergència, deixar clar que és un organisme que protegeix la ciutadania –a diferència del que va passar ara fa poc més de 10 anys amb la crisi econòmica–, és l’única possibilitat que té de sobreviure.

En segon lloc, també per al Govern central: la decisió de prendre mesures ‘fortes’ com l’estat d’alarma, així com de procedir en l’estratègia de combat contra el virus d’una manera determinada, implica una manifestació d’autoritat, però també una assumpció de responsabilitat important. Restringir les llibertats ciutadanes en un país que encara té memòria d’una dictadura, així com involucrar l’Exèrcit, o centralitzar les decisions en un país amb una alta descentralització política, institucional i administrativa, certament no ha d’haver sigut una opció fàcil de prendre. Però l’hora és greu, i –amb encerts i errors, segurament– cal remarcar que es va optar per no eludir els possibles costos polítics d’una decisió de tanta envergadura.

Les decisions en matèria econòmica –que representen la pedra de toc de com pensem sortir d’aquesta situació com a societat– presentades en els últims dies (i a l’espera de veure com es concretaran) en tot cas preveuen una inversió substanciosa i marquen la voluntat de trencar amb els paradigmes de l’austeritat. Aquí també hi ha assumpció de responsabilitat en voler arbitrar mecanismes de resolució a partir dels valors de la justícia social.

Respostes concretes

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Finalment, l’exigència també val per a les institucions que directament gestionen la sanitat, i en el nostre cas, per a la Generalitat de Catalunya. Aquí el repte és majúscul: alguns dirigents institucionals destacadíssims ja han caigut en la temptació de polititzar l’emergència, comunicant més per als seus electors fidels que per al conjunt de la ciutadania, que espera respostes concretes. L’autogovern, en aquesta conjuntura, és necessari i no hi és per proclamar-lo, sinó per exercir-lo.

La col·laboració institucional, la prudència en la manera de comunicar, la capacitat de prendre decisions –la primera, la de posar al servei del conjunt de la societat una sanitat privada que representa més de la meitat dels llits d’hospital– han de ser les línies mestres de la manera d’actuar de la Generalitat en aquesta crisi, bàsicament perquè la ciutadania és el que necessita i el que n’espera. El conjunt de la classe política catalana ho ha de tenir clar: qualsevol exposició al virus de la irresponsabilitat pot ser letal per a l’autogovern.