Ban

Rentar-nos cara i mans amb aigua, sabó i alcohol de farmàcia. Desobeir rotundament la consigna «els carrers seran sempre nostres»; allò ja és pur passat. Treure punta als llapis de colors i tirar a la paperera els bolis gastats. Pujar per torns al terrat; si no disposem de la clau, demanar-l’hi al propietari. Respirar l’aire netíssim de les ciutats i comprometre’ns a no tornar a embrutar-lo. Somiar tenir un gos per poder sortir a estirar les cames pels carrers i avingudes solitàries dels quadros de Giorgio de Chirico. Observar un mapamundi imaginant viatges impossibles a curt termini. Disfrutar de la primera primavera, tot i que arribi infectada. Anar, o tornar, a ‘El Decameró’ de Bocaccio, a ‘El ángel exterminador’ de Buñuel, a l’‘Estat de setge’ de Camus o al ‘Diario del artista seriamente enfermo’ de Gil de Biedma. Abocar-nos cada capvespre al balcó o a la finestra per aplaudir amb palmells i cassoles els nostres àngels de la guarda sanitària, o esbroncar el rei d’Espanya. Aprendre a tocar un instrument, tot i que sigui una cassola o campana.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Preguntar-se molt seriosament per què l’Exèrcit no ha d’ajudar a vèncer la bestiola; mai sobren mans expertes i els metges militars deuensaber més de salut que de batalles. No abusar dels mitjans de comunicació; la tele, com el tabac, també mata. Ordenar calaixos, armaris, prestatgeries i posar en bosses l’innecessari; estem aprenent que amb el mínim n’hi ha prou. Els papers no higiènics, també a part, per cremar-los a la foguera de Sant Joan, com Carvalho. Al sortir a comprar, a l’espera de nous petons i abraçades, saludar la gent amb qui ens creuem. Vestir la casa de festa, com qui espera convidats. Aprendre nous oficis: cuinar, cosir, cantar, planxar, preparar confitures, inventar còctels, jugar al mus... Parlar per telèfon o a través del celobert amb els veïns i veïnes que fins ara amb prou feines saludàvem. Pensar en les moltes famílies, amb adults sense feina, que viuen en molt pocs metres quadrats. Posar-nos una màscara de carnaval i uns guants de boxa. Estimar-nos a nosaltres mateixos i admirar els/les que ens acompanyen. Pintar amb guix a la paret, com els presos, una ratlleta per cada dia que passa. No intentar tancar Catalunya en si mateixa encara més del que ja ho està. Deixar de repetir reiteradament la paraula ‘coronavirus’: ja sabem el que ens passa. Els grassonets i grassonetes com jo, fer dieta. O no.

‘Post Scriptum’: agrair al doctor Antoni Bulbena la seva col·laboració en aquest ban.