Ser vell no és poca cosa

Ferran viu no gaire lluny dels seus pares, tot i que en una altra ciutat. Ja abans del confinament els trucava cada dia per advertir-los que no se’ls acudís sortir al carrer. Primer parlava amb el pare i després amb la mare. Mai resultava fàcil. Tots dos superen els vuitanta i els costa molt comprendre la gravetat de la situació. La informació que proporcionen els mitjans de comunicació sembla no tenir cap efecte en ells. O, possiblement, encara els desconcerta més.

Malgrat les catilinàries del seu fill i la vigilància de la seva filla, la Laura, que viu amb ells però que llavors encara havia d’anar a l’oficina, els dos fràgils ancians es resistien a quedar-se a casa. La mare, tossuda, volia anar a fer un cafè amb les amigues. A sobre, un germà del pare, també octogenari, continuava visitant-los. El Ferran s’enfadava. «¿Però com he de dir al meu germà que no entri a casa?», replicava el pare. ¿L’oncle Jaume us fa petons? Sí, és clar, sempre ens fa dos petons. El fill, perdent els nervis, pensava: «¡Si no em feu cas d’una vegada, al final haurem d’anar al vostre enterrament!»

Mentrestant, s’havien tancat les escoles. El Ferran estava indignat. Si no hi ha classe, els nens hauran d’estar amb els avis. Als nens no els passarà res, però encomanaran els ancians, que són –juntament amb els que pateixen determinades malalties– els més amenaçats. ¡El més important és aïllar els avis!, clamava.

Va posar la ràdio just quan entrevistaven una pedagoga que donava consells sobre com cal explicar el problema del coronavirus als nens: no els hem de mentir, hem de ser naturals, els nens són capaços d’entendre-ho tot...

El Ferran imaginava què passaria si el Covid-19 es rabegés no amb els grans sinó amb els més petits i es preguntava per què semblava que es tingués més preocupació per la gent gran, malgrat ser les víctimes propiciatòries. ¿Quan han deixat de ser importants, els vells?

Notícies relacionades

La dana al Congrés

¿S’ha de ser de Motos o de Broncano?

La devaluació de la vellesa va ser una conseqüència no buscada de la revolució cultural dels seixanta. A partir de llavors, els joves es van convertir en els protagonistes en les societats occidentals. A més, el capitalisme va descobrir el seu potencial de consum, una cosa que va fer reforçar la mutació. Després va passar una cosa semblant amb els nens. Fins aleshores els pares ho decidien tot i els nens simplement seguien, obeïen. Ni els passava pel cap queixar-se. Avui l’activitat familiar gira entorn dels desitjos i capricis dels fills fins a extrems ridículs. I els pares han perdut l’autoritat que tenien abans. 

Mentre en altres cultures els vells continuen sent molt respectats, en les nostres societats líquides, malgrat ser tants, han anat quedant arraconats, convertint-se gairebé en invisibles. Fins a aquest punt és així que, quan algú mor, de seguida preguntem la seva edat. Si és un ancià, ens sentim mesquinament alleujats, com si la mort fos menys mort, com si la vida perduda comptés menys. Com si el nostre futur, i això en el millor dels casos, no fos la vellesa.