¿Per què ara?

Sona l’alarma. Et continua fent gràcia això de deslliurar-te de les presses i la pressió del matí, però ja no tant. Dia que passa, dia que la taca espessa de la pena s’escampa una mica més. Però ningú ho comenta encara. Obres la finestra. Torna a fer fred. El teu carrer és la pel·lícula que vesteix tantes vegades tants diumenges a la tarda. Poses la ràdio. Música. La fascinació davant del gaspatxo de fatalitat i frivolitat dels programes de la tele ja ha passat.

Creies que seria cap de setmana cada dia, i no. De tant en tant penses com miraves una mascareta pel carrer com qui mira un pentinat estrany o un suèter trencat, i com mires ara tutorials a Youtube per fer-te’n una. Netejes casa teva amb la parsimònia i el temps d’un pres la seva cel·la. Mil sèries, mil trucades, mil pel·lícules, mil llibres contra un monstre anomenat malenconia.

Surts al balcó esperant sentir i compartir els somriures, els càntics i els aplaudiments de cada dia, i al celobert esperant no sentir els crits, els plors i els cops que vas sentir i vas denunciar aquell dia. Imagines que bonic que seria veure tant reconeixement i preocupació col·lectiva als carrers algun dia. Sents la por de començar a trobar a faltar i a trobar de més. Autobusos buits d’anada i tornada. El soroll del camió de les escombraries enmig de la nit que reconforta per primera vegada. Sense esport, sense bars, sense cine, sense teatre, sense gent, sense art.

I enmig d’aquest silenci que crida, imatges i notícies que converteixen sospites en certeses. Un rei assenyalat a Suïssa. Un vell rei vestit per cent mitjans a sou amb falses robes daurades durant 40 anys. I enmig d’aquest silenci que crida, una voladura controlada aprofitant la pitjor cortina de fum de la història recent. Aquelles fotos, aquells vídeos, aquells viatges d’aquest senyor que et van dir que un dilluns de febrer de fa 39 anys, vestit de militar, t’havia salvat del cop militar d’uns amics seus a uns enemics seus, de sobte quadren. 100.000.000 euros en ‘business’ amb sàtrapes saudites. Una notícia de nit en un digital, silenci a les portades durant dies i un breu enmig del telenotícies entre xifres de mort i ruïna.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I tu, primer, penses que no toca, que ja ajustarem comptes. Després, que s’oblidarà i que no és just. I més tard, que ja veurem. Surts al balcó i tornes a aplaudir amb un somriure l’únic exèrcit que salva, desarmat amb bates blanques i ulleres. I llavors surt el fill d’un altre rei en un faristol entre cassoles. Paraules buides copiades sense ànima. Tan alt i preparat. I llavors ho sents i ho entens. Una vegada més. Ets un súbdit i un súbdit rep ordres, no explicacions. Un súbdit serveix, no pregunta.

Recordes totes les vegades que es van sortir amb la seva ells i totes les vegades que vas perdre tu. Recordes La Nueve, els maquis, Lorca, Companys, la Pasionaria i un milió de somnis estelats i tricolors cremats. Les vídues rapades, el carrer de Fraga i el ‘Campechano’ nu. Recordes la història i les llàgrimes de la derrota de les mares i pares de tanta gent gran que no ho veurà. I llavors et dius que se’ls ha de guanyar tot i que sigui amb una mascareta a la boca. Que no utilitzaran la teva por com a fum d’escena. I te’n vas al llit amb una mica més de coratge.