Steve Harley

Quan ja no s’espera res (d’algú) personalment exaltant, la vida et fa sorpreses, sorpreses et fa la vida, ai, Deu. Serveixi aquesta absurda paràfrasi de Paco Ibáñez i Rubén Blades per descriure el meu benvingut esglai davant de l’últim disc de Steve Harley (Londres, 1951), el grup del qual Cockney Rebel, del qual sembla que ningú es recordi, va ser el millor del glam rock dels 70 al costat de David Bowie i Roxy Music. La banda es va dissoldre fa temps, però Harley continua en actiu al seu país natal, a mig camí entre la figura del national treasure i la del mer supervivent. Fa anys que els seus discos es van deixar de distribuir a Espanya i la veritat és que no eren gran cosa, com comprovava cada vegada que en demanava algun a Amazon per pura militància nostàlgica. Aquest sentiment em va portar a obtenir Uncovered, un disc de versions en format acústic que m’està donant grans alegries en el meu confinament.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Junt a dues reinterpretacions de temes propis, ‘Uncovered’ conté formidables versions de David Bowie (‘Absolute beginners’), Cat Stevens (‘How can I tell you’), Bob Dylan (‘When I Paint my masterpiece’), els Beatles (‘I’ve just seen a face’) o els Stones (‘Out of time’). Res a veure amb aquells dos primers discos de Cockney Rebel –la novetat del so es basava en una cosa tan senzilla com haver substituït la tradicional guitarra pop pel violí elèctric– que oscil·laven brillantment entre el melancòlic i el majestuós, ni tampoc amb l’únic ‘hit’ de Harley en tota la seva carrera, ‘Make me smile’, que ha sonat en anuncis i pel·lícules i ha de constituir el gruix dels ‘royalties’ que rep el nostre home, però sí una pertinent aturada en el camí que permet alimentar esperances sobre la seva pròxima producció personal. Evidentment, les seves grans cançons ja estan escrites i no hi ha manera de superar Sebastian, Tumbling down, The best years of our lives, Nothing is sacred o Mr. Raffles, sobre la qual, quan vaig parlar amb ell el 1980 a les oficines londinenques d’EMI i vaig descobrir que tenia una cama destruïda per la pòlio, va comentar: «És tan bona que no m’acabo de creure que l’hagi compost jo».

No tinc la sensació que Cockney Rebel siguin reivindicats ben aviat, però és una llàstima: els seus dos primers àlbums, ‘The human menagerie’ (1973) i ‘The psychomodo’ (1974), són dues perles de rock visionari a l’altura del ‘Ziggy Stardust’ de Bowie i el bateig discogràfic homònim de Roxy Music.