Sos discapacitat

En la crisi sanitària del coronavirus, el col·lectiu de les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament és especialment fràgil i vulnerable i necessita, de manera inexcusable, que les administracions adoptin de manera urgent mesures per garantir la seva atenció i cura. Són moments molt durs per a tothom, però especialment ho són per a totes aquelles persones que tenen necessitats de recolzaments personals molt intenses.

D’entrada, s’ha de recordar que la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat, plenament vigent a Espanya i d’obligat compliment, estableix que els estats han d’adoptar totes les mesures necessàries per garantir la seguretat i la protecció de les persones amb discapacitat en situacions de risc i que en cap cas aquestes persones poden ser discriminades en matèria d’atenció sanitària. Seria inacceptable que per raons de discapacitat la salut i la vida de les persones més fràgils i vulnerables de la nostra societat fossin sacrificables o menyspreades en un segon pla en l’atenció sociosanitària. Els equips de protecció i els tests per determinar si una persona ha contret el Covid-19 han d’arribar al col·lectiu de la discapacitat. I, de la mateixa manera, tots els professionals que atenen aquestes persones han de poder accedir als equips de protecció i els tests. Aquests professionals ni poden teletreballar ni poden mantenir les distàncies de seguretat per evitar les infeccions. Al contrari. Són al costat de les persones. I avui ni els uns ni els altres estan accedint als equips de protecció i als test, amb tots els riscos que aquesta circumstància suposa per a tothom. La situació en moltes residències i llars-residències, on viuen les persones amb discapacitat, està sent molt difícil i perillosa en termes de salut. L’apel·lació a la responsabilitat individual, indispensable en aquesta crisi, ha d’anar acompanyada dels mitjans necessaris que només els governs poden garantir en aquestes circumstàncies.

Informació fàcil i comprensible

És imprescindible que tota la informació essencial per a la seguretat de les persones amb discapacitat sigui fàcil, comprensible, clara. Per a un col·lectiu amb dificultats de comprensió tant oral com lectora, és una necessitat fonamental en aquests moments. I, de la mateixa manera, en el confinament a casa o en un espai residencial per a determinades persones amb discapacitat intel·lectual, del desenvolupament, amb trastorn de l’espectre autista, d’asperger o amb qualsevol malaltia mental s’ha de permetre l’accés al carrer per evitar situacions de col·lapse emocional que afectin de manera greu la seva salut. És necessari que les autoritats públiques ho facilitin i que els veïns ho comprenguin.

A Catalunya, d’altra banda, el gruix de l’atenció a les persones amb discapacitat s’ofereix per part d’una densa i sòlida xarxa d’entitats del tercer sector. Fundacions, associacions, cooperatives d’iniciativa social, fruit de la iniciativa de les famílies, sense ànim de lucre, arrelades en els seus entorns territorials, que atenen de manera integral i especialitzada les persones, necessiten ara més que mai el recolzament del conjunt de la societat i en especial de les institucions públiques del país. Les nostres entitats socials, els seus professionals i les seves famílies, quan encara no s’han recuperat dels danys produïts per la dècada perduda de retallades i congelacions que vam patir durant l’última crisi econòmica, estan donant al màxim i en el límit de les seves possibilitats aquestes setmanes. El sector de la discapacitat necessita estar i sentir-se acompanyat.

Articular un pla de xoc

Notícies relacionades

Fins que siguem vells

Els homes ‘cagats’ davant les denúncies

I, de la mateixa manera, durant les últimes dècades, aquest sector ha impulsat la creació de milers llocs de treball, tant en l’empresa ordinària com a través dels centres especials de treball per al col·lectiu de les persones amb discapacitat, i molt singularment per als col·lectius amb especials dificultats d’inserció laboral. És necessari que les administracions articulin un pla de xoc per garantir la continuïtat d’empreses i entitats i, per tant, del treball de les persones amb discapacitat. Aquesta crisi es carregar el treball realitzat des de l’aprovació el 1982 de la llei d’integració social del minusvàlid (LISMI).

Finalment, les famílies amb fills amb discapacitat necessiten recolzaments, ajuts i prestacions específiques quan han de quedar-se a casa i fer-se càrrec dels seus éssers estimats. No podem deixar a la intempèrie quan el sobrecost econòmic de les persones amb discapacitat és entre 17.700 i 41.200 euros anuals.