'Tietes'

És veritat que la llengua és una cosa viva, que les paraules evolucionen, modifiquen el seu sentit i el seu ús, que apareixen i desapareixen; és el normal i natural. Però de vegades succeeix que una paraula a la qual tens un afecte especial comença a transformar-se d’una manera que no t’agrada, perquè comença a carregar-se de connotacions que, sincerament, no es mereix i, tot i que aturar aquesta evolució pot ser més o menys com parar una ona gegant amb una pala de platja, almenys cal aixecar la pala.

La paraula a què em refereixo és ‘tieta’, que s’està enfosquint, contaminant de, diguem, molt males vibracions des que va començar a utilitzar-se per referir-se de manera pejorativa a senyores de mitjana edat que participen en determinats actes polítics.

Un ocult fons furibund

’Tietes’ són aquestes dones suposadament somrients, que oculten un fons furibund, que es tornen malcarades i agressives quan, per la qual cosa sigui, no aplaudeixes les seves accions, els seus ‘happenings’ simbòlics i reivindicatius ni el que representen. Accions que, en la seva absoluta innocència i inanitat, moltes vegades em recorden les coses que fèiem al casal al qual em van apuntar de petita i on em volien fer creure que era superrevolucionari, alhora d’enginyós, cantar cançons carregades de dobles sentits; tot i que es tractés d’aquests dobles sentits que necessiten anar acompanyats de picada d’ullet constant, no sigui que ningú s’assabenti que aquesta paraula que repeteixes mil vegades en la cançó està substituint la prohibida.

Però les ‘tietes’ no són, no som això ni som així.

Sempre m’havia agradat ser-ho, m’havia sentit representada amb el que implicava ser ‘tieta’. Perquè m’encantava poder jugar amb el meu nebot, mentre encara vivia a Barcelona i amb els meus fillols a Alemanya, m’agradava aquest rol d’adulta gamberra, amb qui podien jugar durant hores, que els deixava berenar el que volien, que els convencia que ajudar-te a passar l’aspiradora no només era molt divertit, sinó el millor del món, que deixava que s’embrutessin jugant, que els comprava gelats a deshores, que els deixava veure la tele...

Jo vaig tenir la sort de tenir una ‘tieta’ de les gamberres, de les que deien als teus pares que se’n podien anar tranquils, que ella s’ocupava dels nens i només esperava que marxessin per proposar alguna malifeta. La meva tia Ana ens feia còmplices d’accions que suposaven veure realitzats els teus somnis infantils. I que, crec, de vegades també feien felices altres persones. Estic convençuda que fa, eh, diguem, ehem, bastants anys, una senyora i el seu marit van viure un dia especial gràcies a nosaltres. Perquè com més va haver de negar ell haver-li posat un disc dedicat a Ràdio Barcelona, més convençuda devia d’estar ella que havia sigut ell, ja que la veu cristal·lina i cordial de la meva tia així ho havia dit al telèfon després de preguntar-li, això sí, que com es deia el seu marit, per estar segurs que parlaven amb la persona correcta. A la qual cosa ella havia respost que Enric i la veu de la meva tia li contestava amb aplom: «Correcte. Doncs, Enric, el seu marit, li dedica aquesta cançó».  I a continuació ella havia escoltat per l’auricular la veu d’Antonio Machín cantant-li «Dos gardenias». Els telèfons no eren tan bons com perquè li arribessin unes rialletes infantils sufocades ni el cop que va donar l’agulla sobre el disc, de pur nerviosisme d’aquell de nosaltres tres al qual li tocava posar-la. L’Enric potser ho va negar una vegada i una altra, i potser avui ho continuï negant, però m’imagino que ella, de la qual no sabem el nom, segueix convençuda que va ser ell, perquè ja se sap que els homes, són així, més aviat tímids o maldestres amb la sentimentalitat i aquestes coses...

Aquesta i altres experiències similars les considero exemples de la missió que tenim, el testimoni que les ‘tietes’ ens passem unes a les altres.

La malenconia de la cançó de Serrat

Per això no puc acceptar que s’utilitzi aquesta paraula per referir-se a persones a qui se’ls pressuposa algun tipus de buit vital que les ha portat a abraçar amb una barreja d’entusiasme cec, immune al ridícul, i acritud soterrada la causa que sigui, que no vull valorar. Doncs, no. ¡Busqui’s una altra paraula!

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

’Tieta’ és la malenconia de la cançó de Serrat o les ‘tietes’ grans, que punxaven una mica quan les besaves i et donaven cinc duros «per a la guardiola», i et picaven l’ullet, cosa que significava «rebenta-t’ho en llaminadures però que no sàpiga la teva mare que ha sigut amb aquests diners».

Aquestes som les veritables ‘tietes’. La nostra és una missió discreta però sagrada. Així que, una mica de respecte, sisplau.