La pandèmia i Orwell

Ens falta perspectiva per saber quin serà l’impacte de la pandèmia en les nostres vides, en la política i en la nostra manera de veure el món. Dependrà del que duri, no són el mateix tres mesos que 24. A l’emergència sanitària caldrà sumar-hi el postconflicte, la reconstrucció de l’economia. Hauríem de tenir clar dues coses: hi haurà recessió i el compte el pagaran els de sempre. No és un vaticini, és el costum. També que la democràcia, com a conjunt de drets, està en perill.

Hi ha evidències que el que ha fallat és el model ultraliberal. El discurs dels que fins fa no res defensaven que el mercat es regula sol i que la sanitat privada és més eficient que la pública ha quedat desemmascarat. Anys de retallades i d’aposta pel negoci ens han deixat sense resposta i sense mitjans davant del Covid-19.

El pèndol hauria de tornar als principis keynesians i al reforç de l’Estat del benestar. A més d’altres factors, van ser essencials en la recuperació econòmica després de la destrossa de la segona guerra mundial. La idea d’impulsar un Pla Marshall és sobre la taula de la UE, tot i que no tots hi estan d’acord. El nord europeu no vol rescatar els malgastadors del sud. Ja va passar el 2008, i Grècia va ser la seva principal víctima. Després del ’brexit’  i amb un euroescepticisme creixent a l’Est podria suposar la mort de la UE.

Un Trump intervencionista

Donald Trump s’ha tornat intervencionista de la nit al dia. Té la fe del convers, almenys de moment. Ha impulsat un paquet d’estímuls per valor d’1,8 bilions d’euros. Sap que al novembre no el derrotarà la seva gestió de la pandèmia, per catastròfica que sigui, sinó l’economia. Un dels punts clau del seu pla és enviar diners a casa dels nord-americans. Quan acabi l’emergència, tots els països hauran de fer comptes amb els deutes. L’avantatge respecte al 2008 és que tots estarem al mateix barco.

L’anterior crisi econòmica va imposar l’austeritat com a única sortida, malgrat tenir un alt cost social (retallada de drets, ocupació precària, etc.). El fracàs de les elits tradicionals, que no van poder o no van saber donar solucions a la ciutadania, va provocar un auge de l’extrema dreta a Europa, i una dretanització perillosa als EUA de la qual Trump és la conseqüència. En aquest club hauríem d’incloure Benjamin Netanyahu i Vladímir Putin.

El líder rus ha aconseguit la quadratura del cercle: opinió d’esquerra, finançar l’extrema dreta, celebrar eleccions controlades i practicar un capitalisme salvatge. La imatge dels vehicles del seu Exèrcit camí de Bèrgam, l’epicentre del Covid-19 a Itàlia, és més que simbòlica. Per a Putin, el món postpandèmic representa l’oportunitat de recuperar part d’Europa de l’Est i els Balcans.

La Xina i Corea del Sud

La Xina i Corea del Sud són les que millors resultats han obtingut en la lluita contra el virus, tot i que des de dos camins diferents. El primer és una dictadura i el segon, una democràcia autoritària. Tots dos s’assenten en una tradició cultural que afavoreix un jo col·lectiu per sobre de l’individu. Corea de Sud va intercanviar drets per eficàcia. Amb el Covid-19 s’ha mogut amb rapidesa i èxit: va realitzar una gran quantitat de testos per aïllar els contagiats sense tancar l’economia; després, va mantenir un seguiment gairebé policial a través dels mòbils de les persones que estaven en quarantena.

El risc, passada la pandèmia, és que la població occidental, sobretot la més castigada pel nombre de morts i la profunditat de la recessió, estigui disposada a entregar la seva intimitat i una part de les seves llibertats a canvi de no tornar a passar el trauma.

Cessió de la nostra intimitat

Notícies relacionades

Els EUA es converteixen en el país amb més casos de coronavirus

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Si fa sis mesos, qualsevol Govern europeu hagués proposat crear un sistema d’alerta sanitària que inclogués la cessió de la nostra intimitat, hauria esclatat un escàndol. Potser ara, després del viscut i habituats als estats d’emergència, siguem més submisos. ¿Quin és el límit d’aquesta intromissió? ¿Només per seguir els contagis i evitar-ne la propagació?

Els nostres telèfons i els nostres ordinadors són espies que recullen tota la informació sobre les nostres recerques. Contenen aplicacions que permeten saber els nostres gustos de consum, les idees polítiques i els moviments que realitzem cada dia, si dormim a casa o en una altra, si anem al psiquiatre o tenim sida. Fins i tot poden saber la identitat de l’amant. Aquestes dades es venen a empreses privades. És una vida exposada al xantatge i al control policial. Pitjor seria copiar el model xinès o rus. Bons temps per rellegir George Orwell.