Periodisme de qualitat en temps d'alarma

En el termini de molt poques setmanes, Espanya i el món sencer s’han submergit en un malson. La primera epidèmia global en més de 100 anys ha provocat una psicosi col·lectiva sense precedents, que augmenta dia a dia a través de la por que provoca la incertesa sobre el present i el futur. Els que ens envolten emmalalteixen i moren. Els records de les trobades amb amics i familiars queden llunyans. El confinament multiplica l’ansietat. Una situació que sembla no tenir final.

Però la progressió del virus es contindrà –això ho comprovarem abans o després–, amb investigació, amb consciència social i amb mesures de prevenció i d’aïllament. I haurem de superar la de la por, que travessa portes i fronteres a una velocitat esgarrifosa. Superar-la necessitarà un esforç col·lectiu sense precedents en què el paper dels mitjans d’informació, dels editors i periodistes, serà essencial. Només proporcionant una informació pròxima, útil, veraç, completa, ràpida, precisa i compromesa amb els ciutadans aconseguirem frenar el temor del contacte social. El temor de la normalitat.

El periodisme és, sens dubte, el millor antídot contra la desinformació, els silencis i les mentides que, premeditadament, generen moviments interessats en el desequilibri de les institucions. Interessos que es multipliquen amb igual rapidesa que el coronavirus, generant una situació greu i confusa, nociva per a tots els que l’estem patint.

Un servei públic de primera necessitat

En vista d’aquestes circumstàncies, la nostra responsabilitat com a editors i periodistes és més important que mai. Segurament, el repte més important a què ens hem enfrontat des de la segona guerra mundial. Els ciutadans de tots els països ara tenen no només el dret sinó la necessitat urgent de la nostra feina. És veritat que ens trobem davant d’una contingència nova i, per tant, desconeguda per a tothom, però els mitjans de comunicació hem demostrat històricament que sabem com reaccionar davant d’aquest desafiament; com més complicada era la situació, més evident ha sigut la nostra capacitat de reaccionar, fent la nostra feina amb més esforç, més cura, més serietat i més eficàcia.

Els periodistes i editors som, abans que cap altra cosa, un servei públic de primera necessitat. El mateix que els metges, els infermers, els fabricants de material sanitari, els policies o soldats, els repartidors... som en la primera línia d’aquest combat comú, fins i tot a costa de la nostra salut, conscients que tenim el deure inexcusable de garantir el dret dels ciutadans a saber la veritat. No una altra cosa. La veritat del que passa.

Per tant, mai com ara hem sigut tan necessaris. Mai com ara ha sigut tan evident la nostra funció de cohesió social, de defensa del sistema democràtic, d’estímul de la solidaritat i de la consciència ciutadana. Mai com ara ha sigut tan gran el nostre afany de fer el millor periodisme. Mai tan lloable el nostre compromís amb la veritat; un deure social i ètic inexcusable.

Superar un tràngol difícil

I, malgrat tot, mai ho hem tingut més difícil que ara. La immensa majoria dels nostres mitjans no són de titularitat pública, sinó privada. Som empreses que necessitem recursos per fer la nostra feina i prestar eficaçment el nostre servei a la societat. El terratrèmol d’internet i la terrible crisi econòmica mundial, que va començar el 2008, van suposar per a la premsa lliure i democràtica de tot el món un cop duríssim i un repte sense precedents. Molts no hi van sobreviure. D’altres vam emprendre una difícil transformació professional i estructural per adaptar-nos a les necessitats informatives d’una societat canviant en els seus valors, però sobretot en la seva tecnologia. A un ritme sense precedents. Després d’anys de sacrificis ho estàvem aconseguint. Amb enormes dificultats, però veient ja la llum al final del túnel.

I llavors arribem a aquest nou escenari, d’improvís, sense precedents pròxims, gairebé amb la virulència i la rapidesa d’un llamp. I es produeix una paradoxa perversa; el periodisme es fa més necessari que mai, les audiències es multipliquen, però els nostres mitjans de subsistència s’evaporen en dies, i amb aquests el nostre aliment per sobreviure. La publicitat pràcticament ha desaparegut. Comprar diaris és cada vegada més complicat. La frenada econòmica mundial, que amb prou feines té precedents en el temps que ens ha tocat viure, ens ha afectat d’una forma brutal. Precisament ara, quan se’ns exigeix –i ens exigim a nosaltres mateixos– més que mai, tenim menys mitjans que mai.

Prestem un servei essencial en unes circumstàncies tan excepcionals com les actuals. No podem cessar en la nostra activitat. No podem tancar ni agafar-nos unes setmanes de descans fins que passi tot això, perquè seria trair la societat, que ara mateix ens necessita de manera peremptòria. Però necessitem trobar solució als nostres problemes. Necessitem finançament a curt termini, necessitem liquiditat, necessitem un pont que ens permeti arribar fins a l’altre costat del riu sense ofegar-nos en l’intent.

Ara s’ha de veure el compromís amb la llibertat d’expressió i amb el dret a la informació de les autoritats, dels governs, de les administracions públiques i d’organismes oficials. Si de veritat creuen –i sabem que molts ho fan– que els nostres mitjans, aquests que mantenen 36.000 llocs de treball directes i 160.000 d’indirectes, no són només necessaris sinó indispensables per apuntalar la serenitat en una societat atemorida; si estan convençuts, com nosaltres ho estem, que aquesta serenitat s’aconsegueix amb una informació veraç, completa i recta; si no dubten de la necessitat que tenen els ciutadans de disposar de mitjans sans i independents, llavors tenen l’obligació de possibilitar la nostra existència i de permetre’ns superar aquest tràngol facilitant la nostra feina. El sacrifici, l’esforç i la responsabilitat els estem posant nosaltres. Que ningú tingui la temptació de confondre’s: els mitjans de comunicació constituïm un pilar essencial de la convivència democràtica, amb els nostres errors i equivocacions. Una societat sense mitjans solvents mai es podrà sentir una societat lliure i la convivència hi estarà seriosament amenaçada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No estem parlant de beneficis ni de comptes de resultats. Ara això no importa. Parlem de mantenir-nos vius per continuar amb el nostre compromís de recolzament als ciutadans, a la seva dignitat, a la cohesió social, al sosteniment de la democràcia. Parlem de poder continuar fent bon periodisme malgrat les circumstàncies, de continuar amb la nostra tasca, fins i tot a costa de l’enorme sacrifici que a tots se’ns està exigint en aquest terrible tràngol. Parlem, en definitiva, que els mitjans puguin continuar amb el seu compromís irrenunciable en defensa de la llibertat i del futur democràtic del nostre món.

*President de l’Associació Mundial de Diaris i Editors (WAN-IFRA).