Frases buides

Mai se sap com comencen aquestes coses. Probablement algú, posant-se poètic, escriu una frase que li sembla adequada i profunda. I, després com passa sempre, d’altres li donen la raó i comencen a imitar-lo. Segur que, en aquest cas, les coses també van passar així.

Deuria ser fa unes tres setmanes. Un ésser humà avorrit i amb ganes de ser considerat sensible, va dir en algun mitjà de comunicació que aquesta pandèmia ens acabarà fent a tots millors persones. I és clar, això va emocionar moltíssim, perquè aquestes frases buides arriben molt a tot el món i, sense saber molt bé per què, ens les acabem creient tots.

Però, ¿n’estem segurs? ¿En què ens basem per afirmar una cosa així? ¿Ha passat, potser, altres vegades després d’una tragèdia? Jo crec, honestament, que no, perquè de ser així la raça humana seria, en aquests moments, un conjunt de virtuts.

¿En què vam millorar després de la gran pesta que va arrasar mitja humanitat? ¿La primera guerra mundial ens va convertir, de cop, en millors persones? Jo diria que no, perquè anys després ens va arribar la segona, i les nostres ànimes no es van omplir de coses precioses.

Afirmar que aquesta pandèmia del coronavirus aconseguirà millorar-nos, mostra un bonic desig, això sí, però desgraciadament no tenim dades per creure que això serà així. De fet, aquestes dades apunten en sentit invers: no, seguirem com som, ni millor ni pitjor, amb les nostres meravelles i les nostres tremendes tonteries.

¿I què em diuen d’aquestes persones que asseguren aprofitar aquests dies de confinament per intentar conèixer-se millor a si mateixes? Normalment, aquesta afirmació no revela les ganes que tenen de conèixer-se, sinó el desig que nosaltres les coneguem. I el resultat, com no podia ser de cap altra manera, gairebé sempre és exemplar. Després d’inspeccionar la seva ànima, aquests éssers introspectius, descobreixen que, oh, sorpresa, són persones extraordinàries. I així ens ho fan saber molt de pressa.

M’encantaria que algú, després de dedicar aquests dies confinats a bussejar en la seva ànima, descobrís, aterrit, que és un ésser humà espantós. ¿S’ho imaginen? I que, a més, ens ho digués: «He estat analitzant la meva ànima i, després de diversos dies de profunda reflexió, he arribat a la conclusió que, com a persona, soc una merda de cap a peus». No, això no passarà, tot i que no em negaran que seria graciós. Els que s’esforcen a conèixer-se només volen que els coneguem. I que els admirem.

Estimats lectors d’EL PERIÓDICO, aprofitin aquests dies per conèixer els altres i deixin d’observar tan atentament la seva pròpia ànima, perquè segurament ja se la saben de memòria.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Això no els farà millors persones, però almenys estaran més entretinguts, perquè els altres són sempre més interessants que nosaltres mateixos.

I, dit això, només em resta enviar-los una abraçada. Aquest temps escrivint per a vostès ha fet que, sense conèixer-los, els hagi agafat una mica d’afecte. Ànim, amics. No es pot dir res més en aquests dies tan estranys.