Nens, notícies falses, hipocresia i coronavirus

Els nens són supercontagiadors. És a dir, són persones que, si tenen una malaltia o un virus, l’encomanen a més persones del que s’ha estimat, i a més velocitat. Els nens poden presentar símptomes de coronavirus, però només si són grups de risc o immunodeprimits (amb cardiopaties, càncer infantil, diabetis, trasplantats, etc.). El més normal és que siguin asimptomàtics: no presenten símptomes, o presenten símptomes molt lleus (unes quantes dècimes i una mica de tos). ¡Però poden ser portadors!, ¡transmeten el virus! A tot adult que s’hi acosti o els toqui. 

Els nens tenen un supersistema immunològic que es defensa de qualsevol virus o bacteri no identificat. Per això un nen pot menjar terra, fer un petó al gos o fins i tot menjar caca sense posar-se malalt. I així, els nens creen un ‘banc de dades’ que utilitzaran quan siguin adults. Els adults, no obstant, ens defensem dels virus i dels bacteris identificats en aquest ‘banc de dades’. No sabem defensar-nos d’una nova soca, com el coronavirus, que no havíem classificat en el nostre ‘banc de dades’ quan érem petits.

És a dir, excepte si vostè baixa el nen –proveït de guants i mascareta– lligat de la corretja, com un gos, a fer un tomb molt curt, i amb la total seguretat que no es tocarà la mascareta ni que ningú se li acostarà... el nen supercontagiarà.

Els gossos, no obstant, ni el porten ni l’encomanen.

Agrairia, doncs, a les persones que se’ls omple la boca parlant d’‘adultocentrisme’, que no difonguin notícies falses que només creen crispació. I parlo de dos periodistes molt famosos, però no només d’ells.

Dos bloguers (casats) que es dediquen a vendre cursos per a mares (sense tenir cap títol que els avali) van explicar a les seves xarxes socials que dues de les seves filles estaven malaltes. Una de les nenes és filla d’ell, però no d’ella. El pare, en un grup freqüentat de WhatsApp, va difondre que la seva filla tenia coronavirus. Quan la mare de la nena, professional sanitària, es va presentar terroritzada per recollir-la, acompanyada de la Guàrdia Civil, va descobrir amb sorpresa que tot era fals: la nena no tenia ni tan sols una grip.

Un altre famós tuitaire insistia que coneixia de primera mà una nena positiva de coronavirus a Andalusia. Si no era una nena deprimida, era impossible: no se’ls fan testos a nens no immunodeprimits. També va resultar que era fals.

Hi ha qui difon notícies falses per mera ignorància i hi ha qui, com el matrimoni de bloguers ‘venedors de cursos’, ho fa per atraure gent a les seves xarxes, en un moment en què la venda ‘online’ s’està disparant.

El sensacionalisme ven. És tan perillós com el virus i s’expandeix amb més rapidesa.

I és que psicòpates n’hi ha molts a la nostra societat, i no tots maten jovenetes. Per ser psicòpata n’hi ha prou amb no tenir empatia, i alguns psicòpates utilitzen com a disfressa social la màscara de pare de família honrat.

El que més em sorprèn és que aquests periodistes, bloguers, tuitaires, no s’hagin referit mai els centenars de treballadors i nens de centres d’acollida. Que aplaudeixin els seus fills o alumnes perquè es porten molt bé en temps de reclusió i que no tinguin paraules per a nens que viuen reclosos sempre. Nens que abans tenien molt difícil veure els seus pares, però que ara no els veuen. No els veuen, sense més ni més. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tots i cada un dels que formen part dels centres d’acollida mereixen el nostre aplaudiment: els nens, per la resistència davant de tanta adversitat; els treballadors perquè es juguen la vida intentant curar l’ànima d’aquests nens. Nens sols, tristos, que no sempre venen de tercers països. Però que, vinguin de tercers països o no, sempre són estigmatitzats per viure en centres d’acollida.

Un aplaudiment i el meu amor per a ells.