Un tòtem davant la pandèmia

Ens mirem, encara estupefactes, al mirall del confinament. Sols, nus, expulsats dels carrils del temps i l’espai. Escorcollem el reflex a la recerca d’un indici, una profecia sobre el món que vindrà després de la pandèmia.

Els morts continuen comptant-se per centenars cada dia. Els sanitaris treballen fins a l’extenuació i en molts casos ho fan sense la protecció necessària. Les ucis estan saturades a Catalunya, Madrid i altres comunitats. Falten respiradors per assistir els malalts. Alguns geriàtrics són pavellons de la mort. Abunden funerals sense dol ni comiat. Un veí descobreix una sobtada vocació d’inquisidor de balcó. Un altre truca un dia al timbre i et deixa a la porta una lasanya, una olla de samfaina i una barra de pa.

Els investigadors i els metges guanyen coneixement dia a dia. Les autoritats sanitàries dicten, modulen i corregeixen mesures, amb freqüència, tard: el virus va per davant. Centenars de milers de treballadors són acomiadats temporalment. Moltes empreses posen el seu granet de sorra en la indústria de guerra sanitària. D’altres intenten treure profit de manera fraudulenta. La política més espúria es llança a la recerca de botins indecorosos. L’odi refulgeix als ulls de les gossades digitals.

Doble contesa

Els governs lliuren a les palpentes una doble contesa. Contra un virus letal i desconegut fins ara, i contra el col·lapse de l’economia globalitzada. La batalla sanitària és comminatòria i inajornable. L’econòmica no ho és menys. Sortir delmats de la pandèmia per caure després a les grapes de la depauperació seria elevar la calamitat al quadrat. Les polítiques d’emergència s’enfronten a dos vectors antitètics. La síntesi d’aquestes dues dimensions contradictòries pot ser diabòlica.

No hi ha consens entre els pensadors sobre com serà el món després de la pandèmia, ni tan sols sobre la idea que serà diferent de l’actual. Un valor, almenys un, és probable que quedi gravat al foc en la memòria col·lectiva de les generacions del coronavirus. L’inapreciable valor de la sanitat pública.

Deïtat inviolable

Consumida per una dècada llarga de retallades draconianes, la sanitat pública podria emergir d’aquesta crisi com un tòtem social. Una deïtat suprema i inviolable. A l’escriure aquestes línies, la xifra de víctimes mortals del virus s’acosta a 8.000 a Espanya. Al llegir-les, segurament haurà depassat aquesta quantitat. ¿Algú pot imaginar de quantes morts estaríem parlant avui mateix si, malgrat l’austericidi dels últims 10 anys, no hi hagués hagut un sistema sanitari públic de primer nivell per parar el cop?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Comunitat de Madrid, distingida durant una dècada per la privatització i la minva de la seva sanitat pública i per una agressiva política de rebaixes fiscals, organitza una col·lecta contra el virus. En 24 hores reuneix 4,5 milions d’euros. Una generositat lloable, la dels donants, però la salut pública no se sosté sobre la caritat. Els impostos construeixen una base financera sòlida, estable, equànime i equitativa. L’almoina, no.

Ens mirem, encara estupefactes, al mirall del confinament. ¿Què vindrà després?