Sentir-se rica en l'adversitat

La meva mare diu que aquests dies recorda molt el meu pare, que va estar 70 dies en una cel·la de càstig cap als anys seixanta com a pres polític al penal de Jaén. Explica que li permetien sortir al pati només una hora al dia totalment sol entre murs de ciment, i que el meu pare es posava al sol en ple juliol sense que li importés la calor sufocant. Afegeix que quan va acabar l’aïllament i va tornar a la seva galeria, un altre pres li va preparar uns alls fregits, no tenia res més per donar-li la benvinguda, i al meu pare li van semblar el menjar més exquisit que havia tastat mai. No tenia ni trenta anys el meu pare en aquella època. Un home jove tancat.

No sé si 48 anys abans la seva àvia Luisa havia estat aïllada. Corria l’any 1920, dos anys abans s’havia desencadenat la pandèmia de la mal anomenada grip espanyola, que encara tardaria sis mesos més a extingir-se. La Luisa tenia 28 anys i quatre fills, la més petita de tot just un any. Vivia llavors la família a Palència, tot i que ella fos natural de Saragossa. El seu marit, Gregorio Sinde, treballava per a la casa Ventura del Olmo, un magatzem a l’engròs de quincalla, paqueteria, merceria i gèneres de punt amb especialitat en espardenyes i sabatilles. Era agent comercial o, com s’anomenava llavors, viatjant. No passaven gana, ja que era competent en la seva feina, però el virus no distingeix entre pobres i benestants i li va tocar a la Luisa. Va morir la vigília de Reis del 1920. Ignoro quines eren les mesures de prevenció llavors, si els seus quatre nens i el seu marit passarien quarantena, però imagino la diferència entre aquella defunció i algunes de les quals he tingut notícia. El meu amic ha perdut el seu pare fa uns dies. Amb la sensació irreal de no haver pogut veure’l, d’haver de vestir-se d’astronautes per acostar-se a la planta, i sobretot, de no poder abraçar la seva mare ni els seus germans per donar-se l’afecte que tant necessiten per l’estricta prohibició dels metges. Encomanats o no, acaben de perdre un pare i tot el que tenen és una bossa segellada amb les seves pertinences, contaminades, així els hi han advertit a l’hospital. D’aquí una setmana els enviaran a casa un recipient amb les cendres. S’aferren al consol que el dia anterior a la mort feia anys i li van poder enviar al mòbil un vídeo amb felicitacions. Les infermeres i auxiliars es van encarregar de cantar-li «Per molts anys».

Tot això ho explico als que tenen disposició per escoltar-ho. Davant d’altres callo, ja que augmenta la seva angoixa. Per a ells, repasso les recomanacions del departament de psicologia de la Universitat de Berkley, sis preguntes per fer-se cada matí: ¿Què he d’agrair avui? ¿De qui estaré pendent o amb qui connectaré? ¿A quines expectatives de dia normal renunciaré? ¿Com serà la meva manera de prendre l’aire, la llum exterior? ¿Com faré exercici? ¿Com crearé bellesa, en participaré o la cultivaré?

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Per descomptat, aquests propòsits són un luxe per a molts, ja que pressuposen que qui els fa no té carències, com una situació econòmica precària o un present difícil de suportar per qualsevol circumstància material objectiva. I aquesta és la clau per a mi, la paraula objectiva davant la paraula imaginària. Hi ha unes dificultats tangibles i concretes i d’altres d’especulatives, fruit del nostre estat d’ànim i la nostra activitat mental. Susan Sontag ho explicava molt bé en el seu assaig ‘La enfermedad y sus metáforas’: «N’hi ha prou amb veure una malaltia qualsevol com un misteri i témer-la intensament, perquè es torni moralment, si no literalment, contagiosa».

Sé que l’optimisme no està a l’abast de tothom i que hi ha qui necessita apagar la tele, la ràdio, no mirar els missatges per aguantar el dia. En canvi, jo prefereixo conèixer la realitat que no pas fantasiejar-hi.  Perquè la realitat em torna més del que em treu. Em torna el relat d’un infermer a l’hospital improvisat d’Ifema que cada dia s’emboteix en el vestit de seguretat amb l’ajuda de dues persones: quatre guants, calces, boina, casc, dues mascaretes i molta cinta americana per segellar les obertures. Una sauna portàtil durant tot el torn i, a l’acabar, la dutxa d’aigua amb lleixiu, que no refresca gaire. Però encara té sensibilitat per observar el més sorprenent: que els pacients estan contents. Se senten afortunats i agraïts d’estar en un llit i no en un passadís d’urgències. Com jo també em sento afortunada i molt més rica que fa tres setmanes, tot i que el futur sigui incert.