Deures i drets

El que ens està passant és tan insòlit que els qui més saben de l’afer no acaben de saber res: vacil·len davant del bacil. I nosaltres, la gent a granel, encara més. En l’última dècada ens hem anat doctorant col·lectivament ‘cum laude’ en cracs econòmics, hipoteques ‘subprime’, processos secessionistes, tribunals suprems, i ara... en epidemiologia exprés. Els pares i les mares de totes les pàtries compareixen diàriament per explicar-nos –des d’una ganyota circumspecta que aspira a somriure tranquil·litzador i sempre amb els mateixos jocs de paraules, però amb diferents xifres, que van a més– que tot anirà bé. Els governs aplaudeixen la ciutadania, i aquesta no acaba de saber si ells ho estan fent bé, pse pse o malament: si ens protegeixen o protegeixen els seus futurs i descontaminats vots, sabedors que això és només el No-Do d’una pel·lícula mai vista. Deuen estar fets/es caldo –ningú els enveja– i la mateixa oposició posa en dubte si ho hauria fet millor. Una vegada vist, tothom és llest: el rei continua nu.

Aplaudim cada dia, a les vuit en punt del vespre, encara amb llum primaveral, herois i heroïnes de bata blanca, el col·lectiu que més està patint la pandèmia per més professionalitat i entrega que mitjans. ¿Imaginen els bombers anant a apagar un incendi sense aigua i en calçotets? Insisteixen –i fan bé– en confinaments extrems, mascaretes, guants –¿on podem adquirir-ne?–, sabó alcohòlic, dos metres de distància i multes, moltes multes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Al llarg de l’estat d’alarma hem anat rebent petites però alarmants notícies, com que un veí de Carballo (la Corunya) va ser condemnat a pagar 480 euros per fumar-se un cigarret al carrer; que la policia local de Punta Umbría (Huelva) va multar amb 600 per cap dos veïns per haver anat al supermercat a comprar només cervesa, o, com vaig viure en viu (sic) i en directe, com una parella de polis reprenia enèrgicament una noia amb un cotxet, fins que ella va replicar: «Soc mare soltera, no tinc amb qui deixar la meva filla i la nevera està buida». No la van multar. També vaig rebre els insults d’una elegant senyora, des del seu balcó, per passejar el gos sense mascareta; no ell, jo.

Des del 10 de desembre del 1948, el món es va dotar d’una llista de drets humans d’aplicació universal. Deures, tots, però que la terrible situació no animi la ciutadania, l’autoritat ni els seus agents a un molt viral i contagiós excés de zel. Viktor Orbán està més content que un gínjol.