¿Qui li neteja la casa a Virginia Woolf?

El primer que ens delata és la fugida al camp. Apareix la notícia que els rics a Nova York estan fugint en massa cap a cases llogades a la costa dels Hamptons, de pressa i corrent, i s’esfuma per descomptat la possibilitat d’entendre la història universal com un cúmul de progressos ascendents. Aquells que creien que la segona meitat del segle XX havia proveït l’ésser humà de drets inalienables, de democràcies estables i tenien somnis humits amb les socialdemocràcies nòrdiques només han de mirar al seu voltant. Les ciutats han adquirit la mateixa consistència que durant la pesta negra del segle XIV, i la història és circular: com el 1347, hi ha qui ha escapat a buscar bones vistes, aire fresc i tranquil·litat no urbana. Lluny de la ciutat empestada.

Però tots sabem com acaben les pel·lícules de zombis: res d’això ens salvarà. Encara així, l’impuls sembla incontenible per a alguns. La mateixa ceguesa semblen demostrar les autoritats. Aquesta és la crisi més evident del capitalisme global en què la lliure circulació de mercaderies i població han fet d’aquesta una pandèmia mundial, però les grans institucions internacionals s’entossudeixen a no donar una resposta coordinada i solidària, i decideixen enfrontar-ho tot des de les fronteres nacionals. Una vegada més, la frontera és política i exerceix violència.

Vet aquí l’evidència: si l’amenaça és invisible i hem de parlar, una vegada més, de fronteres biopolítiques és perquè són els cossos els que es posen en joc. Per tant si les fronteres ara són transnacionals, són d’altres les preguntes que ens hem de fer. Entre altres, una que no deixa de passar-me pel cap ¿qui li neteja l’habitació a Virginia Woolf?

M’explico: La universalment cèlebre cita de Woolf, «una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si desitja escriure ficció», dona títol a l’assaig – ‘Una habitació pròpia’ – on l’escriptora desenvolupa precisament les traves de gènere en la possibilitat d’escriure que li sobrevenen a una dona del seu temps. Les tres aspiracions que ha de tenir una dona de la seva època (¡o de qualsevol època!) són: sostre, menjar calent i independència econòmica. Però no han sigut pocs els assajos dedicats després a preguntar-se qui li neteja l’habitació a Virginia Woolf. ¿Ho fa ella? Com documenta el llibre ‘Mrs. Woolf and the servants’, d’Alison Light, sabem que no és així. Tampoc passarà ara amb els que fugen a les mansions dels Hamptons, els allotjaments de les quals no baixen de 500 euros la nit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ens trobem, llavors, davant d’un fenomen que no és nou però al qual se li afegeixen noves capes. Ja estàvem immersos en un sistema de falses economies col·laboratives on el comerç de dades ajuda a augmentar les nostres desigualtats. Ja parlàvem de la ‘uberització’ de l’economia, en la qual els treballs i serveis es requerien a demanda. Però de vegades les descripcions d’aquesta transformació obviaven el més evident: els cossos es posen al servei d’aquesta demanda, al menor cost possible. Si, com ja sabem, la feina emmalalteix i pot matar, aquesta pandèmia global ens enfronta a qui posa i exposa el seu propi cos malalt per poder sostenir el flux del capital, que comercia i contratravessa amb els nostres desitjos.

Ara que estem en estat d’alerta, on només tenim a disponibilitat els anomenats serveis essencials, ens haurem de preguntar d’una vegada qui tenim a la porta de casa per portar-nos el que necessitem i quin preu paga.