Confinament i efecte escola

Són moltes les formes en què el virus que ens ataca posa la societat davant del mirall. Una és la de l’educació i l’aprenentatge. La situació inèdita que ha produït la pandèmia actual permet observar la realitat gairebé com un experiment social: eliminar de cop la tasca de la institució escolar (almenys la presencial) i observar a qui afecta més l’aturada. Es dirà que per a aquest viatge no feien falta aquestes alforges: afectarà els de sempre. Cert. Però mai abans hem tingut l’ocasió de veure tan clarament activar-se el capital cultural i el capital social de les famílies, ni d’observar les reaccions dispars dels centres escolars. Això permet calibrar el valor afegit real del paper de l’escola per als diferents grups socials.

Les diferències es deuen parcialment a la fractura digital. Segons dades d’Unicef, 300.000 nens i nenes espanyols no han utilitzat un ordinador en els últims tres mesos, o el 22% de joves gitanos assenyalen que no tenen internet a casa per motius econòmics. Però, al marge de les barreres digitals, on més s’evidencia la desigualtat és en les respostes diferents dels centres escolars i en la capacitat desigual de les famílies per oferir activitats de formació i aprenentatge als seus fills i filles.

El confinament requereix com mai la complicitat de les famílies en el procés d’aprenentatge. Mentre la classe mitjana està fent una espècie de curs accelerat de ‘homeschooling’, altres grups socials o bé no són a casa perquè estan treballant o no disposen dels mitjans, recursos o capacitats per convertir-se en mestres d’escola en una setmana. A la desigualtat familiar s’hi suma la desigual resposta escolar. La informació que ens arriba sobre com els centres escolars estan reaccionant a l’aturada revela que algunes escoles han construït horaris complets de classes ‘online’ i demanen múltiples tasques escolars mentre que d’altres estan completament inactives. Entre els dos extrems, les escoles s’activen de formes diverses, de vegades com bonament poden. També en aquest cas és més que probable que observem l’existència d’una triple xarxa, amb escoles concertades i algunes de públiques actuant de forma hiperactiva i des de lògiques col·laboratives escola-família (o d’atenció al client), i un altre grup d’escoles públiques, superades per les condicions de pobresa i vulnerabilitat de l’alumnat, les famílies del qual pateixen especialment les conseqüències del nou escenari provocat per la pandèmia.

Paradoxalment, el període de confinament posa en relleu la importància d’una institució com l’escola, cada vegada més superada pels seus competidors (aprenentatges a la xarxa, educació no formal) i desubicada respecte a les seves funcions socials tradicionals. L’efecte escola sobre l’aprenentatge es demostra, així, gairebé irrellevant per a als col·lectius amb capacitat de substitució immediata, però fonamental per als que tenen menys capital cultural. Curiosament, són els primers els més obsessionats a elegir escoles amb més qualitat acadèmica i composició social més homogènia, mentre que el comportament estratègic és més feble per a qui l’escola és realment decisiva. 

El confinament despulla molts supòsits sobre la crisi de l’escola com a institució, la irrellevància dels docents o les virtuts de l’autoaprenentatge com a dogmes absoluts generalitzables. Per més defectes que tingui i per més veus crítiques que repeteixin que l’escola s’ha quedat ancorada al segle XIX, per a certs col·lectius continua sent l’única post de salvació de l’exclusió social i de la reproducció de la pobresa. El confinament despulla al seu torn els defectes d’un sistema incapaç de donar una resposta coordinada que vagi més enllà del que cada escola i, de vegades, cada professora, sigui capaç d’oferir. El 2020 la fractura digital (tant d’accés com d’ús) està impossibilitant que molts nens i nenes escolaritzats a les nostres escoles continuïn aprenent. Es tracta d’un indicador implacable (i vergonyós) d’una desigualtat d’oportunitats educatives que ara veiem ampliada. No tenir accés a la xarxa al segle XXI equival a ser analfabet a principis del segle XX.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Avui trobem a faltar, més que mai, una política educativa diferent, capaç d’atendre des d’estructures administratives pròximes i flexibles les necessitats d’aprenentatge dels més desfavorits. Esperem que d’aquesta crisi sorgeixi també l’oportunitat de canviar.

*Professors de Sociologia de la UAB.