Orinant des del balcó

Vaig créixer en un barri obrer... Demano disculpes per l’arrencada en primera persona; comprovaran de seguida que no hi ha afany exhibicionista. Vaig créixer en un barri obrer. Ni humil, ni modest, ni pla: obrer. Treballadors i treballadores molt joves, nens molt petits, avis desballestats. Fe infrangible en el futur, res podia ser pitjor que el passat.

Després tornarem al meu barri.

El futur va portar llibertat, educació, sanitat. També, reconversió, europeïtzació, consumisme, individualisme, atur. El neoliberalisme, envalentit pel declivi i posterior col·lapse soviètic, va fracturar les regles financeres i el contracte social que regien a Occident des del final de la segona guerra mundial. La Gran Recessió els va donar el cop de gràcia a partir del 2007: confiscació de beneficis, distribució de pèrdues i ascensor social fora de servei.

La crisi abissal va donar peu al desmuntatge d’una part de l’estat del benestar construït durant les dècades anteriors. El Govern nacionalista català d’Artur Mas va ser pioner en el desmantellament a Espanya. Les fortes retallades pressupostàries van debilitar des de l’any 2011 l’ensenyament i l’assistència als ciutadans vulnerables, i es van rabejar de manera especial en la sanitat pública. L’Executiu de Mariano Rajoy va seguir el mateix sender amb escassos mesos de diferència.

El conseller Boi Ruiz va ser la mà executora de les retallades sanitàries a Catalunya: en tres anys, la sanitat catalana havia perdut més de 1.500 milions anuals, més de 2.000 professionals i més de mil llits.

Rubor i desimboltura

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El desembre passat, Catalunya era la comunitat espanyola amb més pacients en llista d’esperaquirúrgica per cada mil habitants. I ara, en plena pandèmia de coronavirus, l’entusiasta executor Ruiz declara sense rubor que no podem permetre’ns més retallades sanitàries. Similar desimboltura gasta la dirigent postconvergent Laura Borràs: «Retallar en salut sempre té conseqüències».

Al meu barri no tot era afany de superació, i ara. Hi havia un individu busca-raons que orinava sobre la vorera des del balcó i cridava: «¡Que plou, que plou!»