El calculat no-res de Rodríguez Uribes

Tota compareixença és un acte calculat. És a dir, un acte amb intenció. Com a tal, importa el que es diu, i per què es diu. De la compareixença aquesta setmana del ministre de Cultura, José Manuel Rodríguez Uribes, el responsable més gran del Govern en aquesta matèria, podem inferir el següent:

–Ha parlat dels treballadors de la cultura com a part de sectors molt vulnerables però que saben que «el primer és salvar vides i contenir la pandèmia»: l’evidència genera certa estupefacció a qui ho sent. Per descomptat, el més important és salvar vides. Davant d’això, qualsevol demanda empal·lideix. Que és, intueixo, precisament el que vol qui utilitza l’argument: anul·lar la demanda o la recerca d’explicacions.

–«Hem mobilitzat fons generals, no específics d’un sol sector, perquè som conscients que aquesta crisi afecta tota l’economia». Vet aquí el gruix de la compareixença. No és poc. I és del tot defensable: no hi ha excepcionalitat en els treballadors culturals, no té per què haver-n’hi. Però és un argument que no anul·la la responsabilitat, especialment si es decideix comparèixer.

Sis videoconferències

El responsable més gran del ministeri, a més d’anunciar que ha fet sis videoconferències amb el sector durant tota la crisi, ¿pot? –¡ha de fer-ho!– almenys explicar quines són les condicions materials del sector, detallar aquestes mesures globals i com accedir-hi. Si ho ha fet la ministra de Treball, Yolanda Díaz, ¿per què no en cultura? ¿No seria això una demostració factual que es pren tan seriosament l’activitat cultural –i el ministeri– com qualsevol altra?

–«La cultura arriba a casa»: Rodríguez Uribes ha tirat de tòpic per explicar un canvi substancial en la manera en què l’experiència cultural s’ha modificat radicalment en aquests dies de confinament. Si estem forçadament a casa sine die, els nostres hàbits respecte a qualsevol fet cultural canvien per complet. N’hi ha uns que desapareixen –l’experiència conjunta, en públic, en massa– i altres que es reforcen –en solitari, en xarxa, els de producció més o menys casolana i l’arxiconeguda presència de les plataformes. El ministre ha perdut una oportunitat, o no ha volgut utilitzar-la, per fer algun tipus de diagnòstic respecte als canvis i la modificació en els nostres hàbits. Per no parlar del paper fonamental que està tenint en les nostres vides la ficció literària i audiovisual de tot tipus i l’acompanyament emocional que suposen per a qualsevol ciutadà en aquests dies. El temps dirà fins a quin punt aquest acompanyament és un bàlsam intangible.

Pidolaires, frívols...

–«Primer va la vida i després el cine, però la vida sense cine té molt poc sentit i és molt poc humana»: la cita d’Orson Welles  serveix com a reiteració del primer punt –el primer és salvar vides–, reforça una idea instal·lada des de fa anys especialment en els discursos més conservadors en l’àmbit polític espanyol: el sector dels treballadors en cultura està format per pidolaires, frívols i egoistes, un estereotip al qual algunes demandes en ocasions no han ajudat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però, ¿i la precarietat? ¿i el futur? ¿i les mesures dels seus homòlegs alemanys i francesos? ¿Són ells frívols per destinar fons específics o nosaltres per fer-nos la pregunta? L’argumentació des del ministeri no deixa buit.

Concloc: si no hi ha projecte concret, mesures específiques, o voluntat pedagògica, ¿per què va comparèixer el ministre? I, sobretot, ¿per a què?