L'aire dels carrers

La ciutat és la gent, i també les pedres i l’aire... i moltes més coses. Les condicions de confinament i parada general actuals ens mostren la bellesa nua de la ciutat, de la seva arquitectura, amb tota la seva cruesa i silenci.

L’aire és net i transparent; mai havíem vist fins a tan lluny. Com a Grècia o com a l’Empordà després de la tramuntana, les distàncies s’escurcen. Tot sembla més pròxim. Des de la terrassa descobreixo la línia de l’horitzó de Barcelona per primera vegada i edificis que mai havia vist. Tot estava empastat per la boira espessa dels fums. La transparència de l’aire fa que brillin més les façanes i sobretot que el verd dels arbres resplendeixi i vibri de manera esplèndida, un dia de sol.

Els encreuaments de l’Eixample, de 2.500 metres quadrats, s’han convertit en places. A peu de carrer continuen com a encreuaments negres d’asfalt i panot, que brollen de vida quan se’n van el fum i el soroll. Ocupats habitualment per cotxes i multitud d’artefactes, aquests espais tan grans com el Mercadal de Sant Andreu, la plaça Prim de Reus o la de l’Ajuntament de Vilanova fan, per primera vegada, d’espai de convivència entre estranys, des del confinament de les finestres. Passen alguns cotxes de manera educada i furgonetes que permeten que els confinats puguem sobreviure i alimentar-nos. Però sentim els sorolls que brollen de les finestres i ens saludem. Els autobusos que garanteixen amb regularitat exacta el transport dels que treballen ens recorden que vivim en una ciutat organitzada i amable. És insòlit. ¿No és precisament això el carrer d’una ciutat civilitzada?

Els arbres sembla que hagin rebrotat amb més força i potser perquè els contemplem amb més parsimònia veiem com canvien cada dia. La persistent mirada en escorç a què estem obligats des dels balcons ens fa observar com de petits i ridículs són els escocells d’un metre per un metre per on s’hidraten aquells troncs desbaratats quan plou. Semblen uns diminuts platets de cafè o de postres, inapropiats per a un extraordinari tiberi verd que ha de fer equilibris per no caure, en un context de progressiu augment de temperatures.  

El silenci de cotxes fa que s’hagin multiplicat els sons dels animals i hem après a distingir entre diferents ocells. Hi ha més bèsties i més insectes, fins i tot algunes que espanten una mica, com els senglars, que es mouen més còmodament. Però també sembla que hi ha més gossos que fan companyia, que ara lladren i els podem sentir. Imaginem fins i tot que tornaran les abelles com en els anys 60, quan es nodrien de les fruites de les botigues i dels primers parterres amb ornamentacions florals.

Imagino que al mar els peixos es reprodueixen i potser tornaran algues i musclos a entapissar les roques. Al carrer de Villarroel podem obrir les finestres per primera vegada des que el cotxe va envair la ciutat. Imagino que passa el mateix al carrer d’Aragó, a la Gran Via, al carrer de Balmes i a la Meridiana, o en tants d’altres. Els sorolls han canviat; sentim veïns que no coneixíem.  

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Als balcons i als patis interiors també passen coses que mai havíem vist. La llinda de finestres i galeries es transforma en lloc per prendre el sol, però també per fer aperitius o gimnàstica. La senyora de davant sembla que escrigui a màquina i una altra fa punt. Al terrat dels últims pisos uns nens juguen a saltar i uns joves no paren de córrer; dues noies en biquini saluden rient. Hi ha menys símbols i banderes i han aparegut fanalets i fins i tot flors. Uns veïns posen música rock i després jazz més tranquil, i ho agraïm. A les cases de pisos alguns patis interiors serveixen per compartir compres o per intercanviar comentaris. A les vuit tots sortim a aplaudir, cadascú a qui li sembla. Jo aplaudeixo una matrona jubilada que no se n’ha anat de vacances i les infermeres que ajuden a recuperar-se una amiga i un amic ingressats.  

L’aire net millorarà les condicions per als arbres, però també per a les persones confinades, i especialment per a aquells que tenen problemes respiratoris crònics. Hem recuperat els carrers en silenci, i voldríem imaginar que això és un objectiu possible per a una ciutat que recuperarà l’activitat i la vida als bars i als teatres. No hi vull insistir, però aquestes condicions de confinament serviran, quan passi aquest malson, per demostrar que és possible una ciutat millor sense fums, sense soroll i on trobem formes d’intercanvi i convivència entre estranys més obertes. L’autobús acaba de passar, són les 4.25. ¿No és això, tal com diu Richard Sennet, una ciutat?