El que el coronavirus ha destapat

«El virus és aquí dins», ho deia amb cara de cansament i molta preocupació la treballadora d’una residència d’avis. Sembla la frase d’una pel·lícula de terror, però no, és real. Està plena de desesperació i fa referència a un centre en ple Eixample de Barcelona on ja no se sap quantes persones hi ha sanes i les que estan infectades. Com aquesta residència n’hi ha moltes més. Totes amb els mateixos problemes i els mateixos drames. Poc espai per aïllar els malalts, poc personal i pocs recursos, poc material de protecció i persones molt dependents que és difícil deixar tancades en una habitació i tenir el mínim contacte amb elles. Ho expliquen els familiars i els treballadors, perquè els principals afectats no poden queixar-se. Són invisibles. Ho hem volgut així. Envellim en la clandestinitat. Fer-se vell no està ben resolt i així ha quedat demostrat ara. La gent gran que viu en aquests centres ha emmalaltit i mort en silenci, la majoria no ha anat a l’hospital i ni figuren entre les xifres oficials de morts per Covid-19.

El que fins ara passava a les residències, es quedava a les residències. La situació en algunes ja era delicada i fins i tot precària abans de la pandèmia. No tots els avis estaven bé, ni vivien bé, ni se’ls atenia prou bé. Però el coronavirus ha fet molt més dramàtica la situació. Tant, que ha sigut difícil d’amagar-la sota de l’alfombra. Els principals responsables, la Generalitat, després de diversos intents de minimitzar les coses, ho han hagut d’assumir. No s’ha fet una bona gestió, però és que potser abans del virus ja no s’estava fent bé. Aquesta és una de les moltes conseqüències de la situació que vivim i que ho ha canviat tot. El coronavirus ha despullat les misèries que ja teníem. Les ha deixat a la llum i s’han tornat més dures.

Ha passat amb les residències però ha passat amb moltes altres coses que s’aguantaven pels pèls. El coronavirus ha sigut el gran detonador. Ha demostrat que potser no cuidem els avis com es mereixen i ha demostrat també que la sanitat pública no es pot retallar. Perquè és vital i perquè aquí ningú està acostumat a racionalitzar recursos que ens semblen tan bàsics com un llit d’hospital, un respirador o una simple mascareta. No s’entén que no n’hi hagi per a tothom. La majoria de ciutadans no estan acostumats a no tenir el que es considera indispensable, comm per exemple, una casa. Aquest virus que ens ha obligat a tancar-nos en la nostra també ha deixat al descobert els que no en tenen cap. Quan tots ens hem refugiat en un lloc segur, ens hem adonat que al carrer només quedaven els que no tenien on anar. Coneixíem les dades de quanta gent dorm al ras cada dia a Barcelona però el confinament ens ha deixat una imatge més evident. I una cosa semblant ha passat amb el que es coneix com la fractura digital. També ha quedat demostrat que no tothom podrà seguir telemàticament el curs escolar perquè no tots els alumnes tenen ordinador o connexió a internet a casa seva. Abans del virus això ja passava.

Cada crisi té els seus protagonistes i aquesta ha convertit en herois sanitaris i investigadors. Persones que no acostumaven a aparèixer en els mitjans i que ara ja ens són familiars. Han sortit de l’anonimat que els donaven les bates blanques i els laboratoris i nosaltres des del sofà hem descobert aquests talents i aquests professionals que ja teníem i que no valoràvem ni quan es queixaven de les retallades i sortien al carrer per denunciar-ho. Hem descobert la precarietat laboral d’alguns d’ells i d’altres sectors. El coronavirus ha deixat nus, gairebé literalment, els autònoms. Ha mostrat amb tota la crueltat la fragilitat financera dels mitjans de comunicació i, especialment, dels que hi treballen. No és nou, però ara és pitjor. I ha fet aflorar l’economia submergida dels que no tenen ni dret a l’atur. Això també existia abans de l’estat d’alarma.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El virus també ens ha permès veure com seria una Barcelona sense turisme. Ha fet que el mercat de la Boqueria torni a ser per als veïns, però també ha provocat molt vertigen. Ara mateix, sense visitants, Barcelona no tira endavant. També ens ha permès comprovar que no hi ha excusa per no reduir el trànsit. Mai havíem tingut un aire tan net com ara que no el podem disfrutar. 

Si no fos perquè tot és tan greu i tan dramàtic diria que caldrà aprendre algunes lliçons d’aquest maleït virus que no hem vist venir i que ens ha deixat absolutament fora de combat. Es fa difícil assumir com ha canviat tot en tan poc temps. Fa només unes setmanes crèiem que tot ens anava relativament bé, tot i que potser no tant com ens pensàvem.