Economia, pobresa, coronavirus i política

La decisió del govern de permetre el retorn de l’activitat econòmica no essencial s’ha convertit en arma llancívola. Des de la Generalitat, Torra i la portaveu del Govern, Budó, acusen Sánchez d’un possible retorn de la intensitat epidèmica; i, des del Partit Popular, les posicions no són gaire diferents. Mal assumpte quan temes tan substancials com la vida o la mort, el col·lapse econòmic i el sofriment de milions esdevenen batalla política, independentista o no.

Cert és que els titubejos i contradiccions del Gabinet de Sánchez no ajuden a generar confiança. Però, sigui la que sigui la que ofereixi, també ho és que no es veu un final clar al confinament. La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, ha comentat que potser s’hauria mantenir per a col·lectius febles... ¡fins a finals d’any! I que no era bona idea efectuar reserves turístiques per al pròxim estiu. Encara que és dubtós que ella s’hagi de pronunciar sobre aquests temes, les seves afirmacions posen el dit a la nafra de la magnitud de la crisi que ens espera. I a mesura que es coneixen més estimacions del cost econòmic, en ocupació i en renda, la lluita contra el Covid-19 pren un altre caire. Per exemple, la caiguda de l’afiliació entre l’últim dia de febrer i el de març ha sigut, simplement, esgarrifosa: Prop de

-840.000 afiliats (un -4,3%). Perquè ubiquin la dada: aquesta pèrdua, bàsicament ocorreguda entre el 12 i el 31 de març, és pràcticament idèntica a la que va tenir lloc en els sis mesos que van transcórrer després del col·lapse de Lehman Brothers entre finals de setembre del 2008 i març del 2009.

Per això no ha d’estranyar el consens sobre la magnitud del xoc. L’OCDE estima que el PIB cau uns 2 punts percentuals per mes de confinament total (entre 4 i 6 punts per trimestre), empès per caigudes d’entre el 50% i el 100% per a sectors com ara els de viatges, turisme, comerç, restauració, entreteniment, compra de vivendes o altres àmbits constructius. Amb això, l’OCDE calcula una contracció inicial del PIB en l’entorn del 20-25%.

L’impacte final dependrà de la rapidesa amb què les mesures adoptades es filtrin a l’economia, l’extensió de la caiguda a sectors inicialment no afectats i de l’extensió i durada dels tancaments d’activitat. Perquè segons es prolonguin més o menys, s’obren dues possibilitats. Primera, una crisi en forma de V, amb acusada contracció al principi (caigudes del PIB per sobre del 10% i, en alguns països, del 20%) apuntant a repunts notables el 2021. Segona, una recessió en forma de L o W, que deixa per més endavant la possible recuperació. En tot cas, per a Espanya i Catalunya l’horitzó és ombrívol: els efectes sobre el turisme, els viatges, el sector immobiliari i el comerç són particularment negatius.

A l’anterior afegeixin l’impacte sobre les finances públiques: Un dèficit per a 2020 que facilmente pot situar-se entre el 7% i el 10%, un deute en el 108% del PIB i, més enllà, un endeutament acostant-se al 120%. Finalment, com en totes les crisis, aquesta tindrà també efectes redistributius perversos: els que més la pateixen són els col·lectius més durament castigats anteriorment, en les recessions del període 2008-2012, i que ja es trobaven en pitjor posició: joves, amb contracte temporal, en sectors de baixa qualificació i menys possibilitats de teletreball.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així, de la caiguda de 240.000 afiliats al règim general que ha tingut lloc a la mitjana de març (un -1,6%), el 70% ha recaigut sobre persones de menys de 40 anys (amb un retrocés del -2,8%) i un 89% en treballadors eventuals (caiguda del -5,2%), cosa que reflecteix la concentració sectorial del xoc: prop del 60% de tota la pèrdua en afiliació s’ha produït en la restauració, el comerç i la construcció. No és estrany que alguns experts sanitaris adverteixin ja del molt negatiu impacte sobre la salut, mental i física, dels grups més desprotegits.

Aquest és el marc en el qual el Govern espanyol ha de decidir: Complex equilibri entre control de l’epidèmia i manteniment de l’economia, minimització de pèrdues d’ocupació, sosteniment per als més febles i explosió del dèficit i deute públics. No és decisió fàcil, ni hi ha un manual per afrontar-la. En tot cas, acusar de potencials errors sobre l’epidèmia sense considerar cap altre element és el que mai hauria de fer un governant. O d’aquell que pretengui ser-ho. Igual com tampoc és acceptable amagar-se rere l’opinió d’experts: els polítics han de prendre les decisions que millor serveixin a l’interès general. Per dures que siguin.