Tribuna
zentauroepp53121962 coronavirus hospital fira salut200414174711 /
L’ètica no es pot deslligar de cap acte humà. L’ètica en relació amb els actes assistencials va de la mà del conjunt de decisions que els professionals sanitaris prenen davant les necessitats de les persones que atenen dia a dia.
Situacions com la que estem vivint, al voltant del Covid-19, fan aflorar la importància de la formació humanista i ètica dels nostres professionals sanitaris i l’equilibri d’aquesta amb els coneixements més científics.
Aquesta pandèmia ens ha mostrat problemes estructurals del sistema que, en la fase de recuperació de la pandèmia, hauran de ser analitzats i reconduïts per aconseguir que en pròximes ocasions la resposta sigui molt més adequada a tots els nivells. A tall d’exemple, d’una llarga llista, haurien de ser les ràtios d’infermeres per pacient, quan s’han publicat i reclamat des de fa anys els grans desequilibris que existeixen. Una dada objectiva per aclarir aquest punt: a Espanya la ràtio per cada 100.000 habitants és de 5,3 infermeres, quan països com Noruega o Alemanya publiquen ràtios de 13,3 o 17,3, respectivament. Una altra evidència clara per a la reflexió ètica és respecte a l’àmbit de l’atenció als adults grans. Aquest requereix una reforma jurídica i estructural immediata i urgent, perquè s’introdueixin millores en el sistema d’atenció als serveis socials.
Els professionals que estan en primera línia d’atenció i atenen les persones es troben un escenari que no facilita la presa de decisions, com poden ser problemes organitzacionals dels sistemes sanitaris, soscavant la integritat i el benestar de tots. Els sentiments d’impotència i d’esgotament que això provoca no ajuden gens ni als professionals i ni a les persones que han de ser ateses. Arribat aquest extrem, es poden provocar situacions de pèrdua d’oportunitat i desigualtats d’atenció.
La impotència dels professionals davant de situacions com aquesta provoquen un dany que podrà més o menys recuperar-se, en funció dels recursos que es posin a la seva disposició, però que mai oblidaran.
La càrrega desproporcionada que una pandèmia pot provocar és un gran desafiament ètic davant de la societat. Respectar i protegir els compromisos socials ha de ser un acte ètic prioritari, però la cura de les persones malaltes i crítiques, especialment, al final de la vida i a les seves famílies ha de ser un eix d’actuació on s’incorporin les mesures raonables per minimitzar el dany i la deshumanització de la mort en solitud i aïllament, com ja sembla que les comunitats autònomes han començat a implementar. Malgrat aquestes iniciatives, aquest està sent un dels conflictes ètics que provoquen més angoixa i esgotament tant a professionals com a familiars.
Hem de pensar que l’ètica de la cura i l’atenció amb la qual estem familiaritzats canvia de manera inesperada davant de situacions com la que estem vivint. L’ètica de la preparació i resposta davant d’una pandèmia, en moltes ocasions, s’ha de considerar des d’altres principis com són el de justícia distributiva, de transparència, d’equitat, d’integritat, de no discriminació o de rendició de comptes; però no podem fer desaparèixer el que ahir era la normalitat i oblidar, de sobte, la consideració de la individualitat de l’ésser amb la seva malaltia en particular. Només podem fer-ho si som capaços de balancejar i adaptar-nos a través de la sensibilitat i la compassió davant de les característiques úniques que ens està tocant viure.
No obstant, davant d’aquest esgotament emocional, al tractar qüestions ètiques a la pràctica hem d’utilitzar elements d’ajuda per recuperar-se i evitar lesions. La resiliència moral pot promoure millors entorns de pràctica que ajudin a minimitzar els problemes ètics que estem tractant.
Per salvaguardar el benestar emocional dels treballadors de la salut que actuen davant de pacients crítics i greus tant en serveis d’emergències, urgències, ucis o qualsevol altra unitat, han de tenir l’oportunitat de rebre recolzament emocional aprofitant les connexions amb els altres, evitant l’aïllament davant de la complexitat del conflicte ètic, establir espais de diàleg interprofessional, com amb les institucions que els acullen; fomentar l’autoconsciència, desenvolupar capacitats d’autoregulació o fomentar l’aprenentatge situacional i reflexiu.
*Degana de la Facultat d’Infermeria de la Universitat Rovira i Virgili. Col·legiada experta en ètica del Col·legi Oficial Infermeres Tarragona.
