AL CONTRAATAC
Millors persones
skypeok
El coronavirus ha aconseguit que a moltes llars s’hagin estret els llaços familiars, els records compartits, la nostàlgia d’abraçades passades, la il·lusió per tornar a veure’s. Jo soc molt afortunada perquè, fins i tot tenint a casa algunes persones del que s’ha denominat ‘població de risc’, tots es troben bé. Almenys, de moment.
Mai he temut per mi, però sí per tots aquells a qui estimo. De fet, quan va començar el confinament, desitjava amb angoixa que passessin els dies sense rastre de símptomes en la videotrucada familiar que, arran d’això, s’ha convertit ja en diària. Em despertava angoixada, pensant que potser aquell matí rebria el missatge que un o un altre tenia febre. Feia un exercici absurd, que era repassar els costums dels pares (les classes de manualitats, la compra, el gimnàs...) per calcular el seu nivell d’exposició abans de l’estat d’alarma. Paradoxalment, un problema cardíac del meu germà, en ple mes de febrer, va fer que ells estiguessin més recollits mentre el virus campava al seu aire. Potser una cosa trista ha fet possible una cosa alegre.
El moment més feliç
Notícies relacionadesDeia que el meu repàs era un exercici absurd perquè ens separen més de 400 quilòmetres i perquè en aquell temps no ens explicàvem la vida minut a minut. Ara sí. Ens connectem sempre a la mateixa hora i sempre amb il·lusió. El meu pare diu que és el moment més feliç del dia i creu que les converses d’ara, molt més llargues i variades que abans, no les oblidarem mai. És probable. Fem plans per al futur, parlem de política, de cuina i de sèries, celebrem aniversaris o renyem la mare per sortir de casa per enviar-nos per correu les mascaretes que ella mateixa fa amb retalls.
No em vull ni imaginar com estan a les altres cases, on sí que perden els seus éssers estimats i sense l’oportunitat de dir-los adeu. És impossible no sentir-ho com una desgràcia col·lectiva. Tant de bo això ens converteixi en millors fills, millors amics, millors persones.
