La por que ens mira

Sempre tancava els ulls en les pel·lícules de por. Era valent per anar-me’n cap a la profunditat del mar, per córrer quilòmetres, per quedar-me una nit sencera estudiant. Però la crueltat d’alguns homes, d’algunes històries, m’aterria.

Estàvem vivint a Nova York i un dia vaig notar un petit bony a la cama. «Segur que no és res», vaig pensar. Però, com que creixia, vaig anar al metge. El pitjor de tot va ser l’espera. Mai he tingut paciència. Recordo aquell vell metge de l’Hospital Mont Sinaí que ens va tenir tres hores esperant per examinar-me. El veredicte no era bo.  Aquell doctor, que era una eminència, em va dir que de seguida em tallarien la cama i que, al cap de tres mesos com a molt, moriria. Quan em va explicar com seria el procés, vaig respirar.

–No es preocupi; tots morirem –em va dir des de la seva barba blanca–. Estigui tranquil·la i disfruti de la vida el millor que pugui. Res fa més por que el desconegut.

Llavors vaig saber quin era l’horitzó i que hauria de preparar-me per al pitjor. No acabava de creure’m el que estava passant; aquella nit gairebé no vam dormir. Però ja hi havia un pla. I aquell assossec va fer que finalment anéssim a un altre metge i que tot canviés.

La por és una força descontrolada i irracional i no s’ha de deixar solta lladrant pels carrers, perquè pot mossegar. Millor portar-la lligada, com a aquells gossos que aquests dies ens permeten treure a passejar i que mai se sap bé si som nosaltres els que els passegem a ells o ells a nosaltres.

El patrimoni del que som

Ara hi ha molts tipus de por i no sempre els controlem. Costa pensar en la potència d’un virus que no se sap encara fins on pot arribar. El pitjor, de nou, és no saber-ho tot. Sempre fa por jugar als daus amb la mort.

Els que estem sols, confinats a casa, però tenim família, amics, amors i feines i obligacions, podem omplir el temps sense tenir malsons i amb fe en el futur. D’alguna manera la nostra vida, tot el que ens ha passat des que vam néixer, ens ha enfortit i ens protegeix de la por. No són banalitats, em refereixo a la por gran, no només de perdre alguna cosa del nostre benestar, de la nostra tranquil·litat, dels nostres estiuejos o dels nostres estalvis.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Davant aquest vertigen del desconegut, tenim el patrimoni de tot el que som. Un armari infinit ple de records i de somnis. Gairebé tot val. La cultura i la bellesa d’un país immens. Una bona novel·la, un concert, una pel·lícula i no diguem la poesia, el teatre i la dansa. També l’esport i el nostre propi cos ens protegeixen de la por. D’aquesta manera ens ajuda el record de l’estiu i també la naturalesa i el mar. O pensar en l’altre. Tenir compassió de tota la gent que pateix pot fer-nos oblidar que nosaltres només som un més.

Els que escrivim estimem la solitud. Estar en silenci, sense res més a fer que estar tranquil i poder escriure, pot fer-nos multiplicar el món. Ho va dir William Shakespeare a ‘Hamlet’: «Podria estar tancat en una closca de nou i sentir-me el rei d’un espai infinit».