Un ingrés mínim més vital

El que havia de ser una mesura estrella del Govern de coalició entre el PSOE i Podem, l’anomenat ingrés mínim vital, és ara una urgència per pal·liar els efectes econòmics de la pandèmia del Covid-19. El vicepresident de Drets Socials, Pablo Iglesias, pressiona perquè aquesta renda mínima es posi en marxa al maig. Mentrestant el ministre d’Inclusió i Seguretat Social, José Luis Escrivá, vol armar una proposta que, a més d’efectista, sigui prou consistent perquè es refermi com a estructural. El que, de moment, ha deixat de ser una objecció és el seu impacte en el dèficit públic després de la relaxació de les regles fiscals per part de la Unió Europea, tot i que la caiguda d’ingressos ja fa que l’FMI auguri que el deute públic remuntarà fins al 110% del PIB, cosa que no passava des de fa un segle. De manera que aquesta iniciativa és més necessària que mai i compta amb més recolzaments que en l’arrencada de la legislatura, però té davant seu un horitzó de més incertesa, per la qual cosa s’ha de dissenyar de manera que sigui sostenible en allò que es vulgui que sigui estructural. 

Des de la sensibilitat de Podem en el Govern s’insisteix que és una mesura que ha d’ajudar les llars vulnerables i les famílies monoparentals. Amb les dades anteriors a la crisi del coronavirus, el ministre Escrivá calcula que estem parlant de tres milions de persones que formen un milió d’unitats familiars. Però, possiblement, segons els barems que finalment es fixin per accedir a aquesta ajuda, en els pròxims mesos aquestes xifres es poden multiplicar per l’impacte dels ertos i el creixement de l’atur sobre la renda de centenars de milers de famílies. Així doncs, s’han de projectar aquests escenaris i no precipitar-se en la definició del model perquè la capacitat fiscal, encara que creixi, en cap cas serà il·limitada, ni per a Espanya ni per a cap altre país. De la mateixa manera que s’ha de tenir en compte que les comunitats autònomes tenen competències en aquesta matèria i que algunes han posat en marxa iniciatives que podrien tenir perceptors coincidents. S’ha de dirimir fins a quin punt i en quines condicions seran compatibles.

Adaptar-ho a les circumstàncies del moment

Les famílies vulnerables ja necessitaven aquesta ajuda a causa de la manera com vam sortir de la crisi financera del 2008, que va forçar un descens dels salaris fins al punt que l’accés al treball no sempre evita la pobresa. Ara aquesta vulnerabilitat es veurà augmentada perquè entrarem en una recessió, l’atur augmentarà, les empreses tindran problemes d’impagament i la recaptació fiscal se’n ressentirà. El més realista en aquest escenari és adaptar el projecte inicial d’aquest ingrés mínim vital a les circumstàncies del moment.

Això passa per aplicar-lo al més aviat possible i flexibilitzar-lo de manera que ajudi els que s’han tornat vulnerables en aquesta segona crisi però no deixi tirats els que el necessitaran quan el pitjor de la tempesta hagi passat. L’estabilitat del Govern no s’hauria de veure compromesa per ajuntar aquestes dues demandes: la urgència i la sostenibilitat, perquè l’una sense l’altra poden convertir el projecte en un brindis al sol com el que ha tingut lloc en algunes comunitats autònomes, entre les quals Catalunya.

Hi ha més raons a favor que en contra de la posada en marxa de l’ingrés mínim vital. Hi ha més raons a favor que en contra de fer-ho de manera sostenible. Amb aquests dos elements, el Govern ha de deixar de discutir i posar-se a treballar perquè el que abans era important ara també és urgent. Perquè el que s’aprovi ha de ser efectiu, equitatiu i capaç de generar consens: amb les comunitats autònomes; amb la majoria del Congrés, que ho haurà de recolzar, i amb les autoritats europees, que hauran de donar facilitats per finançar el dèficit que necessàriament generarà.