De tapes

Potser els més veterans ho recordin. Pels volts dels anys 70, les cançons pop que en poc més de tres minuts intentaven explicar el sentit de la vida amb enginyosos riffs de guitarra i cors de veus angelicals que repetien tornades memorables, van donar pas a propostes més complexes, ambicioses i allargades, donant lloc al que es va conèixer com els àlbums conceptuals. Discos de llarga durada, superats els singles, que tenien una unitat temàtica des de les portades fins als textos, tot i que la història es dividís en cançons diferenciades entre si. Algunes de les obres musicals més rellevants de la història de la música contemporània van sorgir de l’esmentada tendència que va tenir en Pink Floyd, JethroTull, Genesis, King Crimsom, Yes i els Moody Blues alguns dels seus més coneguts creadors. Van ser temps en què tot es va allargar i en què posar-se transcendent davant la simplicitat del pop semblava un requisit indispensable si es volia estar a l’última. Després d’uns anys de domini d’aquest estil, va arribar el punk i ho va destruir tot prioritzant l’instantani a la intensitat i complexitat de les històries. Avui dia la música pop gira entorn de cançons xiclet que han d’atrapar l’oient en els seus primers acords i no durar més enllà dels quatre minuts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Recordem això succeït en la música popular com a avantsala del que pot significar la irrupció en les últimes setmanes de Quibi, una altra plataforma de contingut audiovisual a través d’internet, de pagament i amb continguts molt atractius, la principal diferència dels quals és que els episodis de les seves sèries estan concebuts per ser vistos en dispositius portàtils i duren sempre menys de 10 minuts. Algú diria que per a això ja hi ha YouTube, i és cert, però l’oferta de Quibi destaca perquè, sent episodis breus, el nivell de producció és tan alt com el de la més important sèrie o pel·lícula tradicional. Els seus fundadors, Jeffrey Katzenberg, creador amb Steven Spielberg de Dreamworks, i Meg Withman, exconsellera delegada d’eBay, han entès abans que ningú que vivim uns temps urgents i de sobreabundància de continguts, en els quals passem moltíssimes hores atrapats pels nostres mòbils mentre ens dirigim a la feina o esperem que ens atenguin i que no tenim temps per seguir tot el que el sector ofereix.

Per això Quibi ofereix tastos ràpids, més com si es tractés d’un aperitiu que d’un menú complet. Perquè veure Quibi és com anar de tapes. Ofereix realities, concursos ràpids, comèdies i thrillers que atrapen des del minut 1, dirigint-se directament al gra per adaptar-se al consum dels ciutadans natius d’aquest segle. Però no només això, l’oferta és també de qualitat. Ofereixen notícies, programes d’humor i fins a un de meravellós de cuina Dishmantle; però destaquem The most dangerous game, una enormement addictiva sèrie d’acció protagonitzada per Christoph Waltz i Liam Hemsworth; la comèdia Flipped, en la qual uns reformadors de cases troben una partida oculta d’uns narcotraficants, i  Survive, un drama protagonitzat per Sophie Turner. En resum, potser arriba en mal moment, però Quibi és original i en temps de sèries que pretenen ser les simfonies de Beethoven, la seva aposta ens recorda que com més curt, millor.