Els virus que vindran

El moment és ple d’incerteses: sembla que amb unes dificultats enormes i un preu en vides dramàtic, almenys s’hagi pogut parar una mica el primer embat d’aquesta pandèmia de coronavirus que tantes i tantes coses està removent, a tots els nivells. Probablement –com indiquen els científics més propensos a dubtar o a reconèixer que és més el que desconeixem que el que sabem, i per tant els més fiables–, fins que no hi hagi una vacuna i que aquesta no sigui disponible per a tothom, ens haurem d’acostumar a viure amb el virus, extremant les precaucions i tractant per tots els mitjans al nostre abast que el seu impacte sigui el menys nociu possible. S’hi hauran d’entossudir totes les institucions –planificant amb temps, aprenent dels errors i perseverant en els encerts–, tota la comunitat científica –intentant accelerar al màxim les investigacions, construint col·laboracions, compartint informacions– i també la ciutadania, cridada no només a respectar les indicacions sinó també desenvolupant amb els seus comportaments un compromís fort amb la salut de la col·lectivitat.

I no obstant, el Covid-19 no sembla ser l’únic virus al qual ens haurem d’enfrontar. Quan els efectes enormes de la crisi econòmica que s’acosta es faran evidents haurem de combatre el virus de la insolidaritat, perquè apareixerà. Preparem-nos: n’hi haurà alguns que ara surten cada tarda a les vuit de la tarda a aplaudir els professionals de la sanitat que després regatejaran sobre els recursos que eren, són, i seran necessaris perquè el sistema que ens cuida a totes es pugui finançar adequadament, així com per mantenir l’ocupació i les condicions materials d’amplis sectors de la població. Només es podrà fer a través d’una imposició fiscal més alta per als que més tenen. Certament que es necessitaran recursos de la Unió Europea, certament hauran de contribuir més les grans empreses. Però també haurà de cooperar aquella part de població que massa vegades ha sigut confosa en la nebulosa de l’anomenada ‘classe mitjana’. I si no, recordem el delirant debat que hi va haver ara fa pocs mesos quan es va plantejar aquí a Catalunya una reforma fiscal per gravar les rendes de més de 90.000 euros.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

També aquí a Catalunya s’haurà de confrontar el virus de l’atribució de la responsabilitat a d’altres. En la gestió d’aquesta primera fase de la crisi hi ha hagut errors, retards, incerteses, equivocacions de plantejament, segurament a tots els nivells institucionals, i alguns han sigut criticats en formes assumibles en una situació de tanta dificultat. Hi ha hagut només dos actors que han jugat a rendibilitzar políticament: la dreta i la ultradreta estatal, i també la part més identitària del nacionalisme català, que ostenta responsabilitats importants en el govern de la Generalitat i que ha filat un sorollós relat de perfecció de la seva actuació, del tot fantasiós. Fantasiós perquè sempre la perfecció incumbia competències de les quals no disposa, mentre que hi ha hagut errors greus en els camps en què sí que disposava de competències. Amb un agreujant decisiu: alguns –a les xarxes de manera preocupant, però emparats per picades d’ullet de representants institucionals–, han volgut conjugar el relat en termes nacionals. Això és: atribuir errors a l’altre no perquè sigui contrincant polític, sinó simplement perquè no és dels teus, i a més no ho pot ser.

El risc d’aquest discurs és que sempre és atractiu donar la culpa a qui es considera diferent. En època de por pot semblar reconfortant. I letal per a qualsevol societat. Contra aquest virus no hi ha mascaretes, només un compromís fort de la ciutadania a rebutjar qualsevol plantejament semblant.