Disfruta del teu fill. (És broma)

El mantra publicitari ens recorda que, en temps de coronavirus i confinament, hem de disfrutar dels nostres fills. «Descobreix rituals que no havies viscut mai», ens murmura un anunci mentre veiem un noiet recorrent el passadís de la seva enorme casa amb patins. A la immensa cuina, la mare i el pare es llancen farina amb la filla petita per fer el deliciós pa de pessic que en vuit anys no han fet mai. La vida confinada és divertida, i més amb nens. Si no ho saps veure, ets un amargat.

Imagino que els creatius publicitaris que estan parint aquests emotius anuncis no tenen fills. O potser en tenen. Però viuen en enormes xalets amb empleades internes que els cuiden. Aquests executius que, en condicions normals, surten de casa a les vuit del matí i hi tornen ben entrada la nit. Aquests mateixos que no han vist créixer els seus fills, que en la seva vida han passat una tarda amb ells, que no han encès mai l’ordinador per treballar amb ells a sobre...  Aquesta gent ens diu que siguem feliços amb la nostra prole i que disfrutem del confinament perquè no estarem mai tan a prop dels nostres infants. És igual que la merda t’arribi al coll. Sigues feliç.

Jo disfruto del meu fill. Ho faig cada dia, quan el deixo a l’escola i es queda a les millors mans del món (després de les meves i de les del seu pare), professores que l’ensenyen, el cuiden i l’estimen. Disfruto quan m’acomiado d’ell i començo la meva pròpia vida. En el meu cas, una feina que m’apassiona. Gràcies a la reducció de jornada i de sou –imagino que són termes desconeguts per als executius publicitaris– en disfruto quan juga amb els seus amics al parc. Quan corre, salta, fa gols, s’enfada i riu. En disfruto quan, a les vuit en punt, llegim un conte i es queda adormit.

El confinament té molt de puerperi, els 30 dies posteriors al part. Tothom et dona l’enhorabona, et somriu i et diu que se’t veu molt feliç i encantada amb el teu nadó. En alguns casos, és cert. En molts d’altres, no. El puerperi és una època molt complicada, on les mames estan adolorides, desconcertades, perdudes i soles. També, els papes. Però pocs ho admeten. Tots hem de dir que el nadó menja molt bé, que es porta molt bé, que està enorme i que és guapíssim. 

Invencibles

Ja em perdonaran els creatius publicitaris, però fa un mes que no disfruto del meu fill. L’estimo, l’abraço i li dic que és el més bonic del món. L’omplo de petons quan tinc un atac de plor i em posa les manetes a la cara, m’asseca les llàgrimes i em diu que tot sortirà bé. I crida al seu pare, que és a la cuina, per dir-li que vingui. Ens fem una abraçada els tres. I per un minut penso que som invencibles.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El meu fill és pesat com tots els nens petits. Però també és bo, prudent, responsable i empàtic. És una gran persona. Si no es torça res, sé que ho continuarà sent en el futur. Jo, de vegades, em dono per derrotada. Fins aquí hem arribat laboralment i personalment, penso. I més, amb el coronavirus. Llavors el miro i m’adono que criar-lo no és una mala feina. Pot ser que jo estigui acabada, però ell –potser– acabarà sent el cirurgià en cap de l’Hospital de Cruces o el pròxim Fernando Aramburu.

Així que continuo criant-lo. El tema de disfrutar, el deixarem per quan tornem a la Vida (amb majúscules, sí).