L'altra cara de la pandèmia
Humor en temps de crisi
Molts són els que consideren que no s'ha de riure en moments com aquest, però estar amargats tampoc ajuda
cuarentenaok
Molt cine estem veient aquests dies. A mi m’ha donat per fer maratons dels meus directors preferits. Ara estic amb Woody Allen. Veient un dels seus clàssics ‘Delictes i faltes’, em trobo amb un diàleg que, tot i que l’he escoltat un milió de vegades, ara té més força que mai. L’escena és la següent. Un productor de televisió diu la magistral frase mirant càmera: «El que és curiós de Nova York és que hi ha tanta misèria, dolor i bogeria... És el primer d’una comèdia. Però has de distanciar-ho. La comèdia és tragèdia i temps».
Ok. Un pot riure’s del que sigui sempre que hagi passat un temps prudencial. ‘La vida és bella’ n’és un gran exemple. ¡Fa humor, ni més ni menys, que de l’Holocaust! ¿Però què fem amb tot el que ens està passant ara? ¿Cal esperar molts anys per poder riure’ns del coronavirus i el confinament brutal que estem patint? ¿Saben què els dic? Que molts parlen d’aquesta famosa frase de Woody Allen, però tot i que el guió era seu no la deia ell. El personatge encarregat de transmetre aquest missatge era un paio egocèntric i bastant insuportable. I me’n vaig adonar veient la pel·lícula en ple confinament. Aquest senyor no té raó. Cal riure’s del present i en el present. Al viure confinats, ens hem adonat que cal viure al dia i no pensar en el futur. ¿Com pagarem el lloguer? ¿Què farem amb el negoci? No ho pensis més. Aguanta un dia més i tira. Quan tot això acabi ja decidirem què fem.
Més o menys, aquesta regla la seguim tots si no volem perdre el cap. Però si hi ha una cosa que ens ajuda i no podem deixar per més endavant és el sentit de l’humor. Fa que segreguem endorfines, que frivolitzem una mica, traguem ferro a l’assumpte i seguim endavant amb més força. No podem viure amargats. L’altre dia, vaig topar amb un fil de Twitter on un munt de persones insultaven uns metges que entre guàrdia i guàrdia feien vídeos divertits ballant i cantant. ¡Els insultaven! ¡Als metges! Per intentar per uns segons estar contents i no pensar en tot el que han de suportar físicament i mentalment. A Televisió Espanyola, han estrenat una sèrie còmica anomenada ‘Diarios de la cuarentena’. Doncs també ha rebut un munt de crítiques.
L’exemple de Neus Català
¿Què és això d’intentar divertir o distreure la gent? ¡Quina barbaritat! Doncs, sí, molts són els que consideren que no s’ha de riure en moments de crisi. Pel que sembla, estar amargat, no somriure i donar voltes a les coses dolentes tota l’estona ajuda molt. Doncs deixin-me que els expliqui una cosa. Això no ajuda, en absolut. I si tu vols viure amargat, em sembla molt bé, és la teva elecció, però deixa’ns als que intentem veure el costat positiu de la vida, intentar superar això amb alegria. Si ens treuen l’alegria, ens ho treuen tot. Neus Català, supervivent del camp nazi de Ravensbrück, em va dir un dia: «Mai he rigut tant com al camp. Fèiem moltes bromes per no deixar-nos portar per l’horror. Riure és una cosa que et treu l’amargor de dins». Això deia Neus Català.
¿I nosaltres no podem deixar que els metges facin mems? ¿Hi ha una cosa pitjor que estar en un camp nazi? Crec que, si Neus Català va sobreviure a l’Holocaust, va ser, entre moltes altres coses, gràcies al seu caràcter fort i el seu sentit de l’humor. No va esperar que passés el temps. En el seu cas la comèdia era tragèdia i supervivència. Podem i hem de riure’ns de tot. No ens queda cap més opció. I això que ens està passant dona per a moltes reflexions, acudits i mems. Per sort, tenim internet i podem seguir qui vulguem. I gràcies a les xarxes, tenim moltes persones divertides que amb el seu talent i sentit de l’humor ens arrenquen cada dia un somriure. No els insultarem i els aplaudirem ben fort.
El cine és una gran font d’humor negre i rialles. Us proposo pel·lícules com ‘La vida de Brian’, ‘Trainspotting’, ‘Maleïts malparits’, ‘Aterra com puguis’, ‘Full Monty’, ‘Paràsits’ i ‘El gran dictador’. Totes tracten temes tabús com la mort, l’addicció a les drogues, l’Holocaust, les catàstrofes aèries, la religió i la pobresa. La vida és tragicomèdia i cal saber conviure-hi, com fem quan anem al cine. No té sentit quedar-nos només amb una part de la història i, a sobre, la dramàtica. Vull pensar que això és una conseqüència de l’educació heteropatriarcal i religiosa que ens insisteix amb la culpa. Però cal treure’s totes aquestes teranyines de sobre i riure. De debò. No ens queda cap més opció que riure’ns-en.
