Reaccions insolidàries
Dona'm la meva #paguita
No és l'ajuda al pobre el que els fot, sinó la mera existència del pobre.
zentauroepp52995747 sintecho miguel200401161440 /
El dia que el Govern va anunciar la renda bàsica van proliferar a Twitter les conyes amb l’etiqueta #paguita. Als bromistes els sembla malament que l’Estat doni diners als pobres. No els molesta que l’Estat doni diners als rics o a qui ha perdut molt per avariciós. A aquests consideren que l’Estat no els dona res, sinó que els restitueix una part del que els ha robat amb els impostos. Per això posen el crit al cel per la renda bàsica, però es van quedar muts quan l’Estat va amollar milions a una banca negligent per tapar els forats immensos oberts per la seva especulació. Entenen molt bé el ‘too big to fail’, però el ‘too poor to live’ els sona a xinès.
Jo afirmo que no és l’ajuda al pobre el que els fot, sinó la mera existència del pobre. El fet que hi hagi pobres posa en perill la seva fantasia. Si vols convèncer-te que el sistema capitalista és l’escala de les oportunitats, el pobre és una distorsió i un destorb. Se li ha d’atribuir, per tant, l’estupidesa, la malaptesa i la mol·lície, les ganes d’aprofitar-se dels altres. Convençuts que el mèrit és una clau mestra i infal·lible, el pobre els sembla algú que no està a l’altura de la perfecció del sistema.
La seva definició del pobre és la següent: persona incapaç d’aprofitar els avantatges per enriquir-se. Un inútil que s’aprofita del bonisme i utilitza l’Estat per perpetuar els seus privilegis, una taca en la resplendent arcàdia capitalista. ¡Curiós! Al que estén la mà insegura li diuen lladre i al que els roba la cartera amb guant blanc li donen les gràcies i proposen aixecar-li una estàtua. Creuen que ho saben tot de l’economia, però ni van predir el crac del 2007 ni entenen el de 2020.
Justifiquen que un ric se’n vagi a un paradís fiscal quan li apugen els impostos, però, no, que apugin els impostos al ric en una situació catastròfica per a milions de famílies. Consideren que l’única responsabilitat del ric és continuar sent ric: mai criticarien que s’emporti les seves fàbriques a un altre país o que abaixi els salaris de la seva plantilla. El fetitxisme dels diners els ha fet veure el ric com una víctima, com un pobre, i el pobre com una privilegiada sangonera que s’aprofita de la societat. El món al revés.
Tenen, per tant, una idea del ric tan distorsionada com la visió que certa esquerra promou de l’obrer. A l’insensat mural de Diego Rivera d’alguns progres oposen el no menys insensat mosaic del Rockefeller Center, una mala digestió d’‘El lobo de Wall Street’. Cadascú viu encegat pel fetitxisme que més l’excita, només faltaria.
Pot ser que la mesura de la renda bàsica sigui equivocada i segur que més d’un indesitjable se n’aprofitarà. Però l’onada de pobresa monstruosa que s’acosta ens obliga a intentar noves estratègies. Com ha escrit Slavoj Zizek en ‘El Confidencial’, «si una reacció solidària a la pandèmia pot causar més mal que la mateixa pandèmia, ¿no és potser un indici que alguna cosa no funciona en una societat i una economia que no poden permetre’s tal solidaritat?»
