Fràgils i robustos

Conec aquest metge des que era un jovenet que, a vegades, apareixia allà on treballava el seu pare, que feia fotocòpies. En Jordi Roca era, aleshores, pel que recordo, un noi tímid que l’esperava a la sortida de la feina mentre observava l’anar i venir d’aquell tècnic de reprografia. Amb els anys, vaig saber que aquell noiet havia estudiat medicina i que també es dedicava a escriure. Ara, el retrobo com a director de l’Hospital de Sant Celoni, amb un escrit que ha penjat a les xarxes: «¿Demà també ens estimareu?». És una reflexió emotiva, des de la primera línia, lluny de les estadístiques i els informes, mirant de reafirmar la part humana d’aquesta història. 

«Pateixo quan no arriben les bates impermeables», diu, «quan s’acaben els bastons per fer proves PCR», i afegeix que riu per no plorar «amb els balls de números que t’ensenyen a la tele». I després hi ha la gent, «sempre la gent». Amb bunyols, cafès, davantals, «mascaretes de colors i formes impossibles», flors, galetes. El final de la carta és una desesperada crida a «estimar la feblesa del món sanitari». Una feblesa que ara és acte i potència. El que som, fràgils, i el que podríem ser. Robustos en la solidaritat.