Quan deixem d'aplaudir

Suposo que necessitem pensar que tot això no serà en va, que sortirem de l’experiència millors en algun sentit, que aprofitarem l’oportunitat d’aquest trauma col·lectiu (universal en realitat) per canviar el món en la direcció de la qual sempre havíem parlat. Etcètera. Per descomptat que tant de bo sigui així. Però sense una consideració atenta i adequada del que hi havia fins ara no és fàcil que tots aquests bons desitjos es puguin materialitzar.

Perquè, si no es porta a terme semblant reflexió, en cert sentit prèvia, podria acabar sedimentant-se la idea que estàvem com estàvem (de la manera que ara tant es repeteix que es corregirà quan acabi això) perquè sí, per casualitat o per culpa dels qui no qüestionem si són els grans o els únics responsables. Dit d’una forma molt més senzilla: si no encertem amb les veritables causes, difícilment podrem encertar a l’hora de corregir els seus efectes.

Millorar posicions en el tauler polític

Així, s’està parlant molt en aquests dies de l’explosió de solidaritat que s’ha produït en aquest país, i no ha faltat qui l’ha contraposat amb la mala imatge que, tot i que amb sordina, estan donant bona part dels representants polítics, no renunciant per complet a la possibilitat que els ofereix la situació per millorar posicions en el tauler. La contraposició permet perseverar en un tòpic que ha fet fortuna i que es desplega en dos moments, un de passat i un altre de futur. El de passat és el més conegut: els polítics (així, en general) són els responsables de tots els nostres mals. A aquesta afirmació se li ha unit últimament, com a conseqüència de la pandèmia que estem patint, una consideració de futur: vist que l’expectativa de renovar la classe política s’ha revelat fallida, fins al punt que l’expressió ‘nova política’ ha esdevingut un anacronisme absolut, millor ens aniria si ens poséssim en mans d’experts que a l’hora prendre decisions atenguessin únicament a motius justificats científicament.

El plantejament funciona sobretot perquè la primera part del tòpic ha arrelat en la nostra societat. I ho ha fet no només perquè l’acerba censura als polítics, a més de legítima, estigués justificada en una enorme mesura, sinó també perquè complia la funció de convertir-los en boc expiatori de tots els mals de la nostra societat i, en aquesta mateixa mesura, exculpar aquesta de la menor responsabilitat sobre els esmentats mals. L’operació argumentativa no ens hauria de venir de noves. N’hi ha prou amb recordar les innombrables ocasions en el passat recent en què la crítica als polítics corruptes ometia o rebaixava la importància dels ciutadans i les empreses corruptores, regalant-los de fet, amb tan insòlita benevolència, un autèntic indult social.

Doncs bé, en aquests dies estem tornant a tenir abundants mostres d’aquesta mateixa actitud. Els qui censuren –valdrà la pena reiterar-lo: amb tota la raó del món– els polítics que intenten extreure de l’actual situació algun rèdit partidari i es dediquen a crispar l’ambient, semblen oblidar o restar importància a totes aquestes altres instàncies que, de vegades actuant com a corretja de transmissió de determinats partits, de vegades per compte propi, a la recerca de capturar a qualsevol preu l’atenció dels ciutadans, s’han convertit en els més eficaços altaveus de la crispació. N’hi ha prou per confirmar-ho amb treure el nas per determinats digitals o obtenir notícia d’alguns dels virulents missatges que estan circulant per les xarxes socials.

Atacar les autèntiques causes

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Amb aquestes consideracions no vull traslladar un missatge pessimista, sinó simplement caut. No sigui que l’expectativa de la millora a la qual al·ludíem a l’iniciar el present text complís una funció merament balsàmica, això és, la de fer més suportable el tràngol. Seria una autèntica pena que, una vegada superat tot això, el fet de no estar disposats a atacar les autèntiques causes per les quals la nostra societat ha estat funcionant fins avui d’una determinada manera donés lloc que es perpetuessin els efectes de sempre.

Igual com seria una pena que confonguéssim la solidaritat amb el postureig solidari i oblidéssim la principal lliçó que potser hàgim d’extreure del que ens està passant. I és que el mer fet de posar-nos del costat dels bons no ens converteix en bons. Es requereix un petit detall més: fer el bé, com el fan ells. Això és precisament el que ens tocarà acreditar en el futur, quan deixem d’aplaudir.