Per amor a l'ant

L’última pel·lícula del molt peculiar cineasta francès Quentin Dupieux (París, 1974) s’ha estrenat directament per televisió a causa de l’epidèmia vírica que tots estem patint. Es titula ‘Le daim’ (L’ant), però aquí ha sigut rebatejada com ‘La chaqueta de piel de ciervo’, i és una de les coses més rares que un hagi vist últimament, una comèdia negra a mig camí entre Louis de Funes i l’última etapa francesa de Luis Buñuel (‘El discret encant de la burgesia’ o ‘El fantasma de la llibertat’).

Encara no sé si m’ha agradat, tot i que em passa constantment pel cap des que la vaig veure fa uns quants dies; així que és innegable que no m’ha deixat indiferent. La protagonitza el gran Jean Dujardin en un d’aquells papers d’imbècil inconscient de ser-ho que acostumen a sortir-li brodats, ja es tracti de l’agent OSS117, de l’alter ego de Frédéric Beigbeder o d’un actor del cinema mut.

En aquest cas, Dujardin interpreta un babau a qui la dona l’acaba d’abandonar i que és capaç de recórrer mig França per comprar per un preu desenraonat una jaqueta d’ant amb serrells que, a més de ser espantosa, li queda petita. Se li ha ficat al cap que aquesta jaqueta dotarà la seva absurda existència d’una certa lògica, però l’obsessió per la peça –que completa amb un barret, unes botes i uns pantalons també d’ant– l’acabarà conduint a la catàstrofe en menys d’una hora i mitja (les pel·lícules del senyor Dupieux són molt curtes).

Fascinat, divertit i horroritzat

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fascinat, divertit i horroritzat per ‘Le daim’, vaig haver de recórrer a l’arxiu de Movistar per trobar la seva anterior obra, ‘Au poste!’ (Sota arrest), en la mateixa línia delirant (tot transcorre en una nit en una comissaria, durant un interrogatori trasbalsat a un suposat criminal que assegura ser innocent), però protagonitzada per Benoit Poelvoorde, hilarant actor belga que vam descobrir fa anys a ‘C’est arrivé prés de chez vous’ (Va succeir a prop de casa seva), fals documental sobre les aventures d’un assassí en sèrie fart de musclos amb patates fregides.

Crec que el senyor Dupieux és el cineasta més estrany d’Europa i del món, però no penso parar fins a localitzar els seus altres cinc llargmetratges. Renuncio, de moment, a aprofundir en la seva faceta musical sota l’àlies de Mr. Oizo (es pronuncia Monsieur Oiseau, o sigui, Senyor Ocell), però sembla que es va forrar el 1999 amb el seu tema tecno ‘Flatbeat’.