Anàlisi
Sant Jordi al desert florit
En aquesta Diada d'avingudes buides, hospitals plens i pisos convertits en gàbies, el teixit d'una teranyina invisible, potser efímera però real, uneix milions de cors i cap força sobrenatural ha sigut capaç, avui, de destruir
GRAFCAT5367. BARCELONA, 23/04/2020.- Personal del Hospital Clinic de Barcelona traslada rosas enviadas por el Gremio de Floristas para rendir homenaje a sanitarios, pacientes, familiares, técnicos, y personal de limpieza, este jueves, cuando se cumplen cuarenta días del estado de alarma y Cataluña vive una atípica celebración de la fiesta de Sant Jordi a causa del confinamiento obligado por el COVID-19, que ha llevado a trasladar la fiesta literaria y floral en las calles al 23 de julio, pese a que hoy se suceden las iniciativas por la redes y a través del reparto domiciliario para mantener el espíritu de la jornada. EFE/Quique García /
Hi ha una dita popular, «Sant Jordi mata l’aranya», avui ja molt poc utilitzat i, per tant, de sentit fosc. Per a alguns era una invocació camperola, una oració al sant patró perquè protegís les collites dels paràsits destructors. Interpretació rocambolesca si tenim en compte que les aranyes són més aviat benèfiques per a la gent del camp. La meva àvia de la rambla de Catalunya deia «mata l’aranya» en un sentit irònic, burleta, descregut, destructiu. ¿Princesetes, dracs, Sant Jordi com a salvador? Au va.
Entre les innombrables felicitacions que reverberen per les xarxes destaca una imatge afectuosa del drac amb la rosa entre unes dents més entremaliades que amenaçadores. En la iconografia del present, com en la que suggereix l’aforisme de l’aranya, Sant Jordi ja no té cap paper i el drac s’ha transformat en dolent.
El mite s’ha esfumat però l’amenaça retorna. Això és el més significatiu d’aquest Sant Jordi de carrers deserts, ànimes encongides i futur més incert que mai en les nostres vides. La idea subjacent i redundant d’aquesta Diada, tan especial que és gairebé espectral, dona per fet que la salvació ja no ve de dalt, perquè Sant Jordi és un pobre desgraciat que mata una aranya. Tampoc de fora. Si amb tanta ciència i uns nivells de desenvolupament mai vistos ens trobem així, no hi ha més remei que mirar una mica cap a dins. Cap a dins i cap als veïns, els amics, la família, a veure si som capaços de forjar i compartir un sentiment col·lectiu que vagi una mica més enllà del buit del tòpic i del paper que ens toca representar davant dels altres, més enllà del que estem condemnats a figurar.
En certa forma, vivim un dia més existencialista que festiu. En els inicis del confinament recordem ‘La pesta’, de Camus. Ara rememorem l’enterrament de Sartre. No és casual que, ja gairebé abocada al postpic de la pandèmia, la societat bussegi en la foscor abissal de les seves profunditats a la recerca de valors que puguin ajudar, no a comprendre sinó a suportar i superar una desgràcia sobrevinguda que de manera inesperada ha trencat la joguina de tantes certeses com estem contemplant fetes miques.
Potser és cosa d’un dia. Potser el to per força lúgubre, de somriures més forçats que naturals, d’aquest Sant Jordi tan diferent, quedarà esborrat per una onada que recordi els feliços 20. Potser sí, potser la radical revisió moral que plantejaven els existencialistes no passa de miratge. Potser després del parèntesi només interessarà calcar l’actitud, el to, els temes i les trames d’abans del parèntesi. Potser tornarem a l’agredolç estat de la despreocupació i l’ocultació del que és essencial. Però res treu que aquest Sant Jordi d’avingudes buides, d’hospitals plens i de pisos convertits en gàbies, tingui de bonic, de memorable, de més autènticament multitudinari que les multituds al carrer, el teixit d’una teranyina invisible, potser efímer però real, aromàtica i florida, que uneix milions de cors i cap força malèfica o sobrenatural ha sigut capaç, avui, de destruir.
