Renda mínima permanent i garantia d'ocupació

La crisi provocada pel tancament de les activitats econòmiques per frenar la pandèmia de Covid-19 ha donat sentit d’urgència a la necessitat d’una renda mínima vital per a aquelles famílies que manquen d’ingressos per portar una vida digna. Es tracta d’una mica més d’un milió de llars espanyoles, equivalent a 3,5 milions de persones, molts d’ells nens i adolescents.

Penso que hi ha un acord ampli sobre aquesta necessitat. El Govern de Pedro Sánchez disposa del recolzament necessari per introduir aquesta peça en el sistema de protecció social espanyol. Com ja vaig assenyalar en un article anterior, Espanya és l’únic país europeu que no disposa d’una renda mínima estatal contra el risc de pobresa. Aquesta carència explica que siguem el país on més ha crescut la pobresa en l’última dècada.

Però ¿aquesta renda mínima ha de ser temporal, només durant la crisi, o permanent? Aquí comencen els desacords. Alguns creuen que ha de ser només temporal, perquè si fos permanent moltes persones que rebessin aquesta renda caurien en la «trampa de pobresa». És a dir, s’acomodarien i no tindrien interès a buscar feina pel seu compte. És una opinió intuïtiva que l’evidència no confirma.

A parer meu, la renda mínima estatal ha de ser permanent. Per explicar per què, permeteu-me que formuli quatre enunciats en forma de postulats que gairebé no necessiten demostració.

Primer. Les famílies necessiten un ingrés mínim que els permeti comprar aquells béns i serveis que els facin sentir-se dignes, sentir que tenen el reconeixement dels altres i donar oportunitats als seus fills. Una societat decent no pot negar aquest dret a tots els seus membres.

Segon. En les economies de mercat, la forma principal a través de la qual les famílies obtenen els ingressos necessaris és a través de l’ocupació.

El capitalisme necessita el consum

Tercer. Per funcionar de forma estable, el capitalisme de mercat (el sistema econòmic que es basa en el consum) necessita que les famílies tinguin ingressos per comprar els béns i serveis que produeixen les empreses. El capitalisme de mercat no pot funcionar només amb el consum dels més rics.

Quart. L’economia de mercat no és capaç d’assegurar la plena ocupació. Aquesta és una de les lliçons que ens va deixar el gran economista britànic John Maynard Keynes. Tant quan l’economia funciona bé (expansió) com quan funciona malament (recessió), el capitalisme de mercat no és capaç d’assegurar una ocupació per a tot el que ho demani.

D’aquests quatre postulats se n’extreuen dues conclusions importants. La primera és que societat decent i capitalisme de mercat es necessiten mútuament. La segona és que si l’economia de mercat no pot garantir una ocupació amb un ingrés per a tothom, és necessari que algun altre actor ho faci.

El candidat més evident és l’Estat. Hi ha un altre actor: el tercer sector, la societat organitzada en comunitats diverses. Mercat, Estat i comunitat són els tres pilars de la prosperitat en l’economia de mercat en la qual vivim. Deixeu-me ara referir-me només a l’Estat.

¿A través de quines vies pot l’Estat garantir els ingressos mínims a les famílies en situació de pobresa i, alhora, estabilitzar el creixement econòmic? De dues formes. Una és amb una renda mínima permanent. Una altra és que els governs es comprometin amb una garantia pública d’ocupació amb ingrés mínim (una cosa similar, però més àmplia, a la que estem fent ara amb els ertos).

En el llenguatge dels economistes, la renda mínima i la garantia pública d’ocupació són «estabilitzadors automàtics» del creixement. Actuen com els amortidors dels cotxes: quan es fiquen en un sot atenuen el mal als que van dins i permeten que el cotxe continuï la marxa. I de la mateixa forma que els amortidors del cotxe són permanents, la renda mínima també ho ha de ser.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Són la renda mínima i la garantia pública d’ocupació mecanismes substitutius o complementaris? Segons el meu parer, els necessitem tots dos, perquè encara en situacions de plena ocupació hi haurà pobresa. Però permeteu-me deixar aquesta qüestió per a una altra ocasió.

En tot cas, la renda mínima i la garantia d’ocupació faran que els danys d’aquesta crisi siguin més petits. I que l’economia es recuperi més ràpid del que es pronostica. La raó és que, a diferència d’una guerra, que destrueix riquesa (ponts, carreteres, vies ferroviàries, edificis), el Covid-19 no ha destruït riquesa, només renda. L’ingrés mínim i la garantia pública d’ocupació permetran que aquesta destrucció sigui mínima.