Anàlisi
Falòrnies, boles i faràndules
L'oposició escapçada i crispant no només posa en qüestió l'actuació del Govern central, sinó que posa en quarantena la democràcia
Pablo Casado se dispone a tomar la palabra en el pleno del Congreso del pasado 9 de abril. /
Es discuteixen en aquests temps de calamitat els models d’Estat: centralisme, a França; federalisme, a Alemanya –als EUA pocs el qüestionaran. A Espanya, el model descentralitador pateix el mateix escrutini. És vell, però ara aflora. Il·lustres jacobins ofesos com Alfonso Guerra ja han aprofitat l’ocasió.
En realitat no es tracta de model sinó de cultura política; en casos com l’espanyol, de lleialtat institucional, cultura federal i, sobretot, de confiança. Es nota, no obstant, que en la prevista centralitat de l’estat d’alarma el Govern central no està greixat, com tampoc ho estan els governs autònoms, que en alguns casos són lleials i en d’altres, filibusters i fins i tot, en algun de singular, delirantment absurd.
Però per sota de la fluïdesa del model d’Estat hi ha els vells hàbits que apareixen com l’escuma que surt de l’olla –bromera, diria– quan bull. Es consideren patriotes, constitucionalistes i fins i tot homes d’Estat però la seva conducta, en realitat, molt manifestament la de l’oposició dretà/ultradretà, està posant en qüestió no només l’actuació del Govern central, que és criticable, només faltaria, i fiscalitzable, què menys en un sistema parlamentari.
És la democràcia el que l’oposició escapçada i crispant està posant en quarantena. Ens posen a prova a tots, deslegitimen, afloren les relacions profundes del poder a Espanya –el que Norberto Bobbio va anomenar ‘criptogovern’–, cruixen els fonaments de la democràcia i el prestigi de les institucions.
En deslleialtat, el paper de l’oposició a la UE és palmari; en desprestigi, un desafortunat CGPJ ha tornat a fer-la grossa, com el ministre Marlaska en la seva matussera comunicació en la lluita contra les falòrnies. Les falòrnies, aquesta manifestació de terrorisme mediàtic que és el contrari de la llibertat d’expressió i el seu agent més corrosiu.
D’aquest desprestigi de les institucions tampoc s'escapa una certa classe de periodisme i en això no es pot escombrar cap a casa i menys encara sota la catifa.
A la pandèmia sanitària acompanya la pandèmia de l’extrema dreta, que s’expressa amb falòrnies, utilitzades amb èxit als EUA en aquests temps de trumpisme i semblants, sense mascareta ni distanciament social que els pari.
I amb els ‘bulos’ –curiós que vingui de caló, en què ‘bul’ vol dir cul– venen les boles, les mentides, també com a eines corrosives de la democràcia. Era l’oportunitat que l’extrema dreta esperava per expandir-se des dels EUA i l’estan aprofitant bé amb complicitats que no entenen de lleialtat però sí de serveis aliens a la democràcia, no a la res pública.
En falòrnies, triomfa la intervenció del líder de la dreta amb més escons, Pablo Casado. L’exhibició d’un document de notorietat, fals, en seu parlamentària és la mentida elevada a institucional, incompatible amb un parlamentarisme lleial tot i que crític.
I al final, les faràndules. En parella o en grup. La companyia titellaire liderada per Vargas Llosa promet –i els prometen; espero que també s’atreveixin a predicar democràcia als EUA davant de Donald Trump.
