Si el món digital fos avui (realment) universal

Anem a la cua del supermercat esporàdicament amb la precaució de mantenir la distància física de prevenció, però quan tornem a casa ens submergim en la intensitat digital. Les xarxes en temps de confinament són la finestra oberta al món, la bomba d’oxigen i el lloc on cuidar i mantenir els nostres vincles. Cap plataforma podria haver somiat amb millor experiment social per acabar de convèncer-nos de les bondats de viure’ns a través de les pantalles. És alhora una prova de foc per a les infraestructures telecomunicatives que, de moment, aguanten una demanda creixent. Ho és també per a les nostres microestructures: parelles, famílies, criatures i rutines establertes.

A estones em sento afortunada per viure en un pis amb bona connexió i millor companyia, tot i que agraeixo tenir més d’una habitació per poder submergir-me en mi mateixa sense sentir una altra respiració al costat de la meva. Això m’encoratja en els moments de més neguit, però no m’alleuja la preocupació per aquelles persones que estan en distància social i digital.

Dissenys amb prejudicis

Enmig de l’aclaparament, la memòria em transporta a una tarda de finals de febrer. Sortia de l’auditori de l’ONCE a la Gran Via de Barcelona convençuda que necessitem més ponents com el Joan Pahisa. Després d’una al·luvió d’humor plena de situacions absurdes i les seves estratègies per viure diàriament en un món que no el té en compte, el millor de la seva xerrada va ser convèncer-nos que encara som a temps d’evitar que els mòbils siguin les barreres arquitectòniques del segle XXI. Sap tant de tecnologia com d’accessibilitat i lidera la R+D en la fundació. Em pregunto com deu estar vivint el confinament algú que en el seu dia a dia necessita una crossa per prémer el botó de l’ascensor perquè pensen en una estatura mitjana de metre vuitanta.

En el món digital ja som conscients que els aparells i els algoritmes tenen els mateixos prejudicis que la gent que els dissenya. Durant molt temps han sigut homes joves blancs que veuen, senten, caminen i es relacionen sense dificultat. Vam riure tímidament quan el Joan va preguntar a qui culparem en uns anys, quan siguem grans, amb els sentits menys aguts i no puguem utilitzar la tecnologia que avui hem dissenyat per a persones «normals». Allà ens vam adonar que el privilegi de ser «com la majoria» en realitat ens encega l’empatia.

I ara, en temps d’acceleració digital d’empreses i llars, la bretxa entre qui pot fer una videotrucada i qui, no s’afegeix a les fronteres de l’exclusió i l’aïllament. Tant de bo haguéssim entès abans que no només cal inventar coses noves, sinó que també cal assegurar que tothom pot beneficiar-se de les que ja existeixen. El Joan va parlar de convertir el disseny universal en una premissa.

El primer és canviar el paradigma estret per una mirada que entengui l’accessibilitat com una cosa transversal, superant la noció d’adaptar un producte o servei per substituir aquesta habilitat que suposadament falta. El Joan deia que la tecnologia ens permetrà ampliar capacitats, les que siguin i per a qualsevol. Així sacsejava l’imaginari que considera la discapacitat un sinònim de persona incompleta o menys valuosa. I per arribar-hi fa falta pensar des de i amb la diversitat, convidar persones molt diferents a traçar el primer croquis, en lloc de continuar pensant en una «normalitat» concreta i finita a la qual calgui afegir-hi adaptacions després.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sabent que entre el públic de la Mobile Week hi havia representants del sector privat, el Joan va parlar també de la possible rendibilitat d’aplicar aquests principis de l’accés universal des de la ideació. Per exemple: plantejar un accés multimodal (per poder triar si ho fas per tacte, per veu o amb pictogrames) implica encarir una miqueta més al principi però també et permet accedir a un mercat que, segons ell, encara no està explotat. Tant de bo aquest període serveixi per activar la carrera empresarial per ser pioneres en inclusió.

Els aplaudiments van durar molt més del que el Joan va tardar a baixar amb la cadira de rodes utilitzant la rampa, una diagonal perfecta que creua el primer pla de l’escenari. Un exemple que la inclusió no està disputada amb el disseny ni la funcionalitat. Només es trunca amb la rigidesa de pensar com sempre, tot i que mai hagi sigut el millor.