Millor els falciots

Serà perquè està plovent molt, serà perquè la pluja alterna amb el sol. Seran les temperatures benignes, sense gelades nocturnes. O potser és l’absència de contaminació, però aquesta primavera els testos de terrasses, finestres i jardinets estan a vessar. Com els ocells, que refilen més que mai. ¿Serà perquè saben que els escoltem? Envio un missatge a un amic que passejava diàriament pel parc del Retiro per suggerir-li que, quan permetin sortir, es planti allà el primer. Imagino el recinte impressionant després de tantes setmanes sense humans que el trepitgin. Les plantes, els arbres, les flors, les prades, els nenúfars de l’estany, tot al seu aire durant setmanes i setmanes sense nens, ni turistes, ni enamorats, ni esportistes. Digne de veure’s. I després, li proposo, ens en anem a la Casa de Campo on, a part d’un ramat d’ovelles i el seu pastor, no hi ha passejat ningú. Serà com estrenar-la. Ell em contesta «Estic enfeinat. Estic molt pendent de l’arribada massiva dels falciots. Ja vaig sentir els xiulets alts i llunyans dels primers que van arribar de l’Àfrica fa unes setmanes. Eren l’avançada. Qualsevol dia d’aquests de calor arribaran a patolls, com cada any. Per a ells: ‘ni pandèmia ni pandemi’». Ric i surto al meu jardinet a veure com va el vellíssim roser que van plantar els meus avis, que no sol florir mai i aquest any, inexplicablement, està ple de provocatius capolls.

En el meu confinament penso molt en la vegetació urbana, en unes roselles espectaculars que han brotat entre les rajoles de la mitjana davant el súper. Penso que trobo a faltar la florista i les seves acolorides plantes al sol a la vorera. La seva absència es nota tant. Els primers dies de l’alarma, les imatges de tones de flors tirades a contenidors d’escombraries i els tractors triturant-les als vivers eren un mal presagi. Les flors continuen fent falta, especialment amb tants morts. El pare del meu amic Ángel, la mare de la meva amiga Helena, la tia de la meva amiga Pilar, la tia del Matt, la sogra de la Natalia, Ángel Luis el cosí de la meva mare, els veïns de la Isabel, el meu amic Jose Mari Calleja... La llista és llarga. A cap vam poder acomiadar-los en una vetlla, un funeral, un enterrament. Com tampoc hem pogut acomiadar-nos del Chris, que no va morir del corona, però van haver d’emportar-se’l a incinerar a una altra comunitat autònoma perquè a Madrid era impossible.

Cuidem els nostres testos com un tresor, perquè vivers i floristeries no poden obrir. El meu amic, el que no pot freqüentar el Retiro, ha optat per posar faves i llenties a germinar en un flascó, com fèiem de criatures a l’escola. Cada dia observa els seus brots i m’envia les fotos. El seu minúscul piset dona a un pati interior, però no es queixa perquè està esperançat, diu que aquest any als falciots se’ls escoltarà molt més que cap altre. Per part meva, m’esforço en tirar totes les molles de les estovalles al pati on dona aquesta habitació en què escric. Una merla s’ha habituat a visitar-me en una cita insòlitament tranquil·la. És un altre dels luxes de viure a la península Ibèrica, un paradís ornitològic únic a Europa.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Li explico el meu amic Javier, que és voluntari de la Creu Roja, tot això i m’escolta amb molta paciència, cosa que és d’agrair ja que ell no para en tot el dia. Les peticions d’aliments s’han multiplicat i el 80% dels sol·licitants és la primera vegada en la seva vida que acudeixen als serveis socials. M’explica el Javier que ahir es va donar de baixa de tots els grups de WhatsApp, que no podia mes de falòrnies, de tonteries, de rumorologia i que no vol discutir amb ningú i menys ara que el que ha de prioritzar són els afectes i la col·laboració. WhatsApp és una realitat que no encaixa amb la que ell viu en les seves llargues jornades amb armilla vermella recorrent la ciutat en el seu cotxe particular assistint uns i altres. Les estampes que es troba a les cases són massa dures per cabre en un mòbil.

¿Seran sorpresos els animals urbans per aquesta etapa en què res els pertorba? En tinguin consciència o no, això no ho han viscut mai. Els insectes només se les hauran de veure amb rèptils. Els rèptils, amb aus. Les aus, amb felins. I nosaltres, l’espècie més invasora, embardissats en bronques al lloc mes sagrat, la seu parlamentària. Se suposa que ens representen, però alguns no semblen ser conscients de com estem la resta. Em dol molt que aquests dirigents vociferants i instigadors d’odi m’obliguin, com al meu amic, a apagar la ràdio i quedar-me amb els falciots.