¿El final de la utopia europea?

Ens hem de preguntar si existeix Europa. No em refereixo a si la UE és amb nosaltres al món dels vius. En donen proves els funcionaris que ara la mantenen a la superfície des de casa. Parlo d’Europa com a ideal, més o menys reconeixible anta la gran envestida del Covid-19.

No és un temps amable per als qui hem crescut alguna cosa embadalits amb l’ideal europeu. La destinació d’Europa estava a les nostres mans. «Units en la diversitat» estàvem a punt de donar per morts els estats com a elements nuclears de les nostres vides. Els estats poderosos eren l’últim vestigi del nacionalisme que va destruir les vides de diverses generacions.

El ‘brexit’ ha sigut una urpada. No m’interessa parlar de l’absurd geoestratègic, el mal econòmic, la pèrdua d’influència... Em refereixo a l’amputació d’un somni. Siguem clars: els qui hem tingut la sort de viure al Regne Unit, amb la troca de records de tot tipus que portem a sobre, hem cregut fer-ho a casa nostra. Quan hem passejat per Londres, ens hem cregut una mica amos de Hyde Park.

Amb el ‘brexit’ encara sense pair –aquest any l’hauríem de dedicar a negociar un acord comercial– l’arribada de la maleïda malaltia està suposant una envestida de la història encara major; un cop davant el qual la idea d’Europa podria quedar encara més irreconeixible.

Ens hem despertat atrapats a les nostres cases, pendents a cada estona del múscul i la capacitat del govern. Per a la nostra vocació de recuperar la llibertat, protegir la nostra salut, trampejar el cicló econòmic, estem justificadament pendents d’una autoritat nacional que abans fèiem més o menys cas.

Impotent i incapaç

Europa ha estat ‘missing’, impotent perquè no té res a dir sobre els sistemes de salut nacionals i incapaç perquè no ha pogut coordinar gairebé res. ¿Assistirem a una baralla entre governs per adquirir la vacuna primer quan algú trobi la fórmula?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Escric aquestes línies des de Brussel·les. La veritat és que mai vaig fer gaire cas al Govern. Potser perquè el vaig fer tot a la Unió Europea. Em vaig deixar portar per un somni postmodern que ara s’ha de reconciliar amb aquest retorn abrupte de l’Estat, un artefacte tantes vegades caricaturitzat pel seu raquitisme davant de la globalització. Els va passar també als líders del procés: van donar per amortitzat a l’Estat pensant que podrien fer el que els donés la gana abans de veure-se-les amb el 155 i de passada amb la UE.

Després d’aquesta gran apagada, ens endinsem en un nou món i convindria saber si a Europa interpretarem aquesta nova partitura junts d’una forma que sigui fidel als nostres valors. És fonamental que es posi en marxa aquest fons de recuperació del qual ara es discuteixen els detalls i que la solidaritat no sigui una paraula buida escrita en un tractat, però el desafiament és molt més que econòmic. Hi ha qüestions fonamentals en joc sobre la llibertat i privacitat, que tenen a veure amb la nostra percepció del risc i seguretat. Cada un pel seu costat serem irreconeixibles.