¿El pròxim brot?

Una vegada superat el pic de l’epidèmia i llevat que hi hagi un rebrot –cosa que en gran part depèn de nosaltres mateixos–, la crisi hauria de seguir les fases següents: desescalada, reconstrucció i el que han anomenat ‘nova normalitat’, que alguns s’han posat a descriure com en les novel·les d’Orwell. Ja ho veurem. Al dir ‘reconstrucció’ volen dir ‘reconstrucció econòmica’, que el Banc d’Espanya ha pronosticat que la caiguda pot ser de 13 punts per a l’economia del país i l’FMI –que va parlar d’un descens del 8% en el PIB– augura per a aquest any un atur del 20%. Dijous, quan es publiqui l’enquesta de població activa, tindrem un primer termòmetre real, més encertat que qualsevol pronòstic. Potser no és afortunada la metàfora de la guerra per parlar de la pandèmia, però la paraula ‘reconstrucció’ encaixa per a un mercat laboral que ja era feble per la seva precarietat i que afronta ara la pèrdua de milers de llocs de treball.

La nova normalitat, quan es torni tangible i deixi de ser un eslògan, es produirà enmig d’una crisi global que, a més, se sumarà als efectes i les desigualtats que encara perduren del col·lapse financer del 2008. Els keynesians conversos, amb les seves ardents defenses de l’Estat i fins i tot de l’endeutament, tornaran llavors al liberalisme descarnat i uns quants, en el moment de més atur i que més a prova es posarà la protecció social, encoratjaran el debat sobre l’eficàcia de cada sistema.

Serà un debat interessat i fal·laç, perquè hem après que a la malaltia se la combatia amb prevenció, mitjans i recursos sanitaris eficaços, no amb més autoritarisme. És mentida que la democràcia combati pitjor el virus que les dictadures, dures o toves: la diferència està que les democràcies obliguen els mandataris a retre comptes i a atenir-se a les regles si suspenen drets. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La reconstrucció que imaginen els populistes consisteix a avivar el vent que els impulsava al món anterior al coronavirus, amb partits ultres que fomenten la desconfiança en les institucions. Aquesta pot ser la seva ocasió, quan més evidents siguin les incerteses pel futur. I aquest serà el risc per a una generació, producte de la combinació de la por, la pobresa i la falta d’expectatives. La barreja és tan preocupant –no fa falta esmentar els precedents en la història– que alarma que els altres partits ho afrontin amb una crispació creixent.

El món de demà requerirà, quan se superi l’epidèmia, la reconstrucció econòmica que ja tracten –tot i que no es veuen acords ni perspectiva que n’hi hagi–, però també la reconstrucció política, a què es refereixen menys. No es tracta només dels consensos, que apareixen en cada declaració pública, perquè no n’hi ha prou amb quedar-se aquí i dir a la gent el que la gent diu a les enquestes que vol sentir. Es tracta de prevenir, ara que sí que hi estan a temps, que el pròxim brot sigui el populista, alimentat per la recessió i la inquietud. El que està per guardar és la democràcia mateixa.