Al contraatac
No tornar a casa
Per primera vegada la immigració marroquina no pot triar que el seu cos torni al lloc d'origen després de morir
Rabat (Morocco), 18/03/2020.- Moroccan authorities and activists from local civil society associations circulate in the streets and alleys, in the Yaqoub Al-Mansour district of the capital, Rabat, Morocco, 18 March 2020 to urge citizens to stay at home, as part of the country’s response to prevent the spread of the Covid 19 pandemic, after 49 confirmed cases were registered as of Wednesday morning. (Marruecos) EFE/EPA/Jalal Morchidi /
¿Recordes el tiet del noi amb qui es va casar la filla d’aquell? ¿La senyora que vam conèixer en el casament del tal? ¿El pare d’aquella amiga teva? Doncs tots han tornat a casa però no poden tornar a casa. És el que passa quan comparteixes origen en una ciutat a milers de quilòmetres del poble, que les persones grans coneixen a tothom, les seves històries particulars, les seves alegries i desgràcies i et parlen a tu, que fa temps que no vius ni al poble de procedència ni a la ciutat de destí, com si fos ahir. ¿Però no te’n recordes? No, no recordo la majoria de noms, només les persones amb qui vaig tenir una relació més intensa, però a poc a poc va arribant un degoteig de morts per aquest estrany mal i per primera vegada molts no poden ser retornats a la terra en què van néixer. En la llengua dels meus pares (amazic, berber) ‘tornar a casa’ és l’eufemisme per ‘morir’, però en el cas dels immigrants l’expressió es torna literal perquè significa que els cossos són repatriats i enterrats en un cementiri a prop d’on van créixer.
Als fills ens costa entendre aquest desig tan arrelat entre els que van arribar a mitjans dels setanta, aquells moros pioners que van començar a instal·lar-se a Espanya, els primers a portar la família per una rebel·lió silenciosa de les dones, fartes d’esperar-los 11 mesos a l’any. Els que mirem al futur creiem que hauríem de ser enterrats on hem viscut la majoria de les nostres vides, però aquest és un pensament propi de qui, quan acompanyàvem la nostra famílies als cementiris humils del poble, amb prou feines podíem reconèixer algun dels noms escrits a les làpides.
Hi ha qui diu que un és d’on li neixen els fills; d’altres, que d’on té enterrats els morts. Per primera vegada en la història de la immigració marroquina els morts no poden escollir i de res els serveixen ni les assegurances de repatriació que han anat pagant religiosament ni l’eventual col·lecta entre els creients de l’oratori. Són d’aquí, al seu pesar, perquè aquí han passat tres quartes parts de la vida i aquí els fills podran visitar les seves tombes, cosa que no treu el dolor que els suposa tornar a casa sense tornar a casa.
