Replantejar l'atenció a la gent gran

Dins de la tragèdia i la devastació que ha causat el Covid-19, destaca a Espanya el drama incommensurable de les residències de gent gran, sobretot a la Comunitat de Madrid i a Catalunya. Quinze mil persones han mort pel coronavirus en els geriàtrics, una mortaldat absolutament desmesurada que obeeix a causes diverses. La fiscalia ha obert ja 207 diligències, de les quals 86 són penals. A Madrid, 353 centres són privats, i 72, públics. A Catalunya, 830 són privats i 172, públics. Els responsables directes de males pràctiques o deixadesa hauran de respondre, penalment si correspon. Però la responsabilitat última de les carències estructurals en el sector, ara revelades, i de la falta d’una resposta davant de l’impacte de l’epidèmia en aquests centres recau en tots els casos en les administracions responsables de la sanitat i l’atenció a la tercera edat.

¿Què ha passat perquè el coronavirus arrasés amb les vides de tants internats en residències geriàtriques? Algunes causes són generals i altres d’específiques dels geriàtrics. Entre les primeres hi ha que la dimensió de l’epidèmia no es va veure venir a temps i que a les residències, encara més que als hospitals, hi ha hagut falta de tests i d’equips de protecció per als cuidadors, que es van contagiar i van contribuir a infectar els avis que necessàriament s’han de tractar sense poder observar la distància imprescindible.

Causes específiques

Però a les residències hi ha hagut també causes específiques vinculades a la situació d’aquests centres, més enllà del fet que la malaltia ataqui amb més virulència els avis o del triatge establert als hospitals, per criteris clínics, que ha afectat especialment les persones amb menys possibilitats de supervivència davant del perill de col·lapse de les unitats de cures intensives. Les primeres morts d’avis estan registrades el 6 de març a Madrid i el 7 a Catalunya, però els ingressos en hospitals des de geriàtrics no es van desbloquejar fins un mes després. Una altra causa és l’escassetat de personal i la precarietat de mitjans de les residències.  També va contribuir a l’altíssima mortaldat la impossibilitat d’establir als centres àrees separades de contagiats i no contagiats. Tant a Barcelona com a Madrid, no es van aïllar els avis fins a primers d’abril.

És evident que l’ocorregut converteix en imprescindible una reforma del sector. A Catalunya fa una dècada que es demana que el sistema públic de salut es faci càrrec de la supervisió i de la cura de les persones internades a les residències, però quan va aparèixer el coronavirus els geriàtrics depenien encara de la Conselleria d’Afers Socials i només davant de la dimensió de la tragèdia es van passar les competències a la Conselleria de Salut. Ara, la prioritat continua sent el combat contra el Covid-19, però és hora també de preguntar-se sobre com s’ha gestionat la privatització creixent d’aquesta xarxa assistencial: fins a quin punt els recursos aportats per part de l’Administració per cada plaça i el grau de control públic sobre la lògica de benefici de grups de serveis que han desembarcat en el sector han influït en la precarietat de personal i de mitjans materials amb els quals sobrevivien els geriàtrics.

A Madrid es prepara també una reforma dirigida a medicalitzar els centres, amb llits dotats d’oxigen i més personal per atendre’ls; augmentar les inspeccions i modernitzar la comunicació entre els metges de les residències i els geriatres dels hospitals. Mesures que podrien aplicar-se també en Catalunya, tot i que des de la conselleria es prioritza connectar els centres, amb una atenció mèdica molt per sota de les necessitats dels seus usuaris, amb els recursos de l’assistència primària pública.

Quan la pandèmia passi, serà inexcusable exigir responsabilitats polítiques, que en el cas del Govern de Catalunya haurien ja de servir per abaixar el to, tan autosatisfet amb la seva pròpia gestió com hipercrític amb la del Govern central.