Per uns acords de Sant Jaume

La magnitud de la crisi sanitària que estem patint i la magnitud de la crisi econòmica i social que haurem d’afrontar són de dimensions històriques. Amb conseqüències que duraran en el temps i en què les respostes i solucions que donem a escala europea, espanyola i catalana determinaran el sentit de les nostres vides i les nostres societats. I si en algun moment concret està justificada l’apel·lació a la unitat és justament en contextos com aquests. No és temps de partits, ni de partidismes, ni de càlculs electorals pensant en el desgast de l’adversari o a especular amb una hipotètica finestra d’oportunitat per imposar un determinat programa de màxims. Tinc la impressió que la majoria de la societat es mou en aquesta direcció; més que polèmiques públiques, picabaralles partidistes, confrontacions institucionals, traspassar-se les responsabilitats dels uns cap als altres, la gent espera dels governs i les oposicions respostes clares, cooperació i col·laboració entre institucions, solucions eficaces als problemes, assumpció d’errors quan convingui, capacitat de diàleg i entesa amb la societat en qualsevol cas i, sobretot, començar a traçar els camins compartits que haurem de recórrer durant els pròxims mesos si volem sortir-nos-en.

Avui no és fàcil governar de manera constructiva ni tampoc fer d’oposició de forma responsable. El nostre sistema polític, tant a escala espanyola com catalana, fa temps que està espatllat; la polarització i la crispació semblen haver-se convertit en l’estat normal de la política i la lògica de la competència ferotge sense concessions fa temps que s’ha imposat a la lògica de la cooperació per afrontar els problemes comuns.

I avui, davant de la pandèmia del coronavirus, això és imperdonable. S’imposa un canvi de mentalitat si aspirem a no tornar a perdre una altra dècada, amb un enorme sacrifici per a centenars de milers de famílies. Un canvi de mentalitat que passi per saber construir un programa de reconstrucció de l’economia i la societat àmpliament compartit.

Apuntava fa uns dies en Miquel Roca, en un escrit en un diari de Barcelona, que la principal responsabilitat política és la de prioritzar. Molt cert. Governar és l’art de prioritzar. I prioritzar en els temps que ens toca viure exigeix pactar agendes, recursos, ritmes i calendaris i compartir el desgast que a curt termini suposa sempre decidir en la mesura que en la decisió hi ha també la decepció. Governar no és repetir la llista de les legítimes reivindicacions de tots els sectors ni exhibir un catàleg de les millors mesures teòriques possibles que s’han d’implementar ni tampoc un exercici benintencionat de ‘benchmarking’ internacional; i és que aquestes gesticulacions retòriques potser amaguen de vegades impotència i incompetència en el moment, justament, de prendre decisions.

A Catalunya s’imposen uns Acords de Sant Jaume, per a la reconstrucció econòmica i social del país, que comprometin el Govern i l’oposició, que impliquin les organitzacions empresarials i sindicals, les institucions locals i el Tercer Sector, com a mínim.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Un programa de reconstrucció que doni resposta a l’emergència social, que protegeixi els més fràgils i vulnerables i que alhora impulsi l’activitat econòmica i el manteniment i la creació d’ocupació, que és l’element articulador de la cohesió social. I un programa que necessàriament haurà de ser ambiciós en la seva voluntat reformista i reformadora per afrontar algunes de les greus carències del nostre país en termes de competitivitat i productivitat, si no volem ser durant moltes dècades un país ‘low cost’, cosa que significa, també, un país més desigual i fracturat; i és que competitivitat i productivitat són la garantia del benestar, la igualtat social i la prosperitat a mitjà i llarg termini de qualsevol societat. Un programa que en la mesura que l’autogovern de Catalunya no disposa de tots els instruments necessaris haurà de tenir tota la intel·ligència, la força i la voluntat d’intervenció possibles a Madrid i Brussel·les per defensar les prioritats compartides de la societat catalana a les agendes espanyoles i europees. No es tracta de renunciar a res, a cap de les nostres aspiracions, sinó d’enfortir l’autogovern i les institucions.

El país d’abans del coronavirus necessitava un ‘reset’ molt a fons per superar la fractura política que ens paralitzava davant dels grans desafiaments col·lectius. El país de l’endemà del coronavirus encara ens ho exigirà amb més insistència i urgència. No val distreure’s. Toca acordar a la plaça de Sant Jaume per refer el país des de l’esperança.