Reconstrucció en la incertesa

La pandèmia que està assolant el món està deixant, al cap de quatre mesos d’haver-se iniciat, xifres de més de tres milions de contagiats i un quart de milió de morts, sense que ara per ara es vegi un final clar. El col·lectiu amb més contagis ha sigut el sanitari, que han passat d’heroïnes i herois a víctimes de les seves condicions de treball, i el col·lectiu amb gairebé la meitat de la mortalitat a Europa ha sigut el de persones que viuen en residències de gent gran, des de Bèlgica i Noruega fins a Itàlia i Espanya. No és país ni continent per a vells i velles. L’experiència de la Xina no ens podia servir per prevenir l’excés de mortalitat a Europa, ja que allà els pares viuen amb la família del fill gran fins al final dels seus dies, per això és menys freqüent portar la gent gran a centres de convivència. El febrer va ser el mes perdut d’Europa, segons alguns epidemiòlegs de l’OMS, que tampoc van apressar per augmentar la consciència del perill.

La Xina sí que va advertir de la vulnerabilitat del personal sanitari i de la necessitat del material de protecció, tot i que probablement no sabrem mai el nombre real de les seves morts i contagis. Però les xifres de més 38.000 sanitaris contagiats, i més de 30 morts, sí que obliguen a un canvi dràstic i una reversió de les retallades a què havia sigut sotmesa la sanitat pública a Espanya. El Regne Unit ja suma 100 morts entre el personal sanitari, ja que la retallada neoliberal de recursos també havia arribat a l’excel·lent NHS.

Tenim algunes certeses. Ja hem après molt de les característiques d’aquest virus, altament contagiós i persistent més de tres dies en plàstics i acer inoxidable. L’atenció sanitària ha millorat els protocols d’atenció en un mes, buscant el millor tractament de la pneumònia bilateral intersticial i fallades posteriors a cor i ronyó. Estem aprenent com utilitzar les proves de detecció. És útil identificar els casos per aïllar els contactes i un seguiment de la seva evolució. I és útil fer estudis epidemiològics per saber l’abast real de l’epidèmia, com proposa el comitè dirigit per Salvador Illa.

No serveix de res fer proves a tota la població, per molt que cridi Casado per intentar desgastar el Govern. Ni el confinament infinit, ni els controls totals, ni les rebaixes d’impostos, ni insultar sempre sense proposar res aporta cap solució. Hem d’acceptar una realitat, el virus ha vingut per quedar-se, i ens falta tractament adequat de les complicacions i una possible vacuna per al futur. I tenim incerteses sobre quina immunitat ens deixa, quina evolució tindrà amb la calor i si podrem evitar els rebrots. Amb la bona notícia que el nostre confinament ha baixat els nivells de contaminació més del 70% a les nostres ciutats.

Ens hem enfrontat a la por amb la resistència, però ha començat el moment de la reconstrucció. Per a això hi ha una primera tasca urgent. Hem de dotar de material adequat el personal sanitari i el de les residències de gent gran. I dotar de funcions i recursos l’atenció primària. Fabricar el material que necessitem en el futur per protegir-nos i reforçar la xarxa d’atenció sanitària pública amb unes agències robustes de salut pública.

Per desgràcia per al nostre país les agències de salut pública van ser les primeres a veure delmades les seves activitats i recursos precisament per les retallades de diversos governs, com a Madrid i Catalunya. Els dos focus més agressius de la pandèmia tenien a mig gas les agències que havien de liderar l’enfrontament contra el virus. Per això és tan incomprensible que no es tinguin en compte totes les veus d’experts i el Govern anul·li o posposi les reunions amb el Consell Assessor en Salut Pública. Cap opinió científica és vana en aquest moment. Ni hi ha una única veritat ni una certesa absoluta. És el moment de deixar els egos i la supèrbia sota de les cadires i acceptar que la nova normalitat l’hem de construir treballant units, de forma «coordinada, flexible, adaptativa, gradual i asimètrica» com ha demanat el president Pedro Sanchez.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La primera reconstrucció necessària és la de la confiança i la lleialtat, actituds federals poc exercitades. El futur pot ser fins i tot millor, però no serà mai igual, i la humanitat ha d’estar preparada per prevenir tota mena de pandèmies, inclosa la climàtica, exercint la solidaritat. 

*Metge. Membre de la Xarxa de Científiques Comunicadores.