Follow the leader, leader ¡segueix-me! ¡segueix-me!

El 1998 el ‘dj’ holandès, Van B. King, es va treure del barret un nyap musical que va acabar sent una bomba planetària: «follow the leader». La creació del neerlandès, interpretada als escenaris per The Soca Boys, incloïa una coreografia que va derivar en un fenomen d’abast mundial, similar al que uns anys abans havien protagonitzat el duo espanyol Los del Río amb «Macarena». La proposta bailonga de «follow the leader» quedava reduïda a seguir disciplinadament les ordres de la lletra de la cançó: amunt, avall, a la dreta, a l’esquerra, aplaudir, esperar, aplaudir, esperar.

La gestió de la pandèmia per part de Pedro Sánchez té l’esperit d’aquesta vella cançó. Oposició, autonomies, ajuntaments i ciutadania, tots a seguir el líder vagi on vagi, esperar i aplaudir. Clap and wait!

En l’última cita del que ja podem considerar el seu programa televisiu setmanal dels dissabtes, el president-coach-leader Pedro Sánchez ens va dir més o menys, en relació amb la nova pròrroga de l’estat d’alarma, que no hi ha més pla que el seu, digui el que digui, no només l’oposició, sinó també alguns dels grups de la majoria parlamentària que li van permetre arribar a la presidència i que, com el PNB, estan meditant seriosament deixar de donar-li el seu recolzament per a aquest objectiu.

És evident que optar per la gestió centralitzada i personalista de la pandèmia té a veure amb els manuals d’estratègia política que consideren els desastres no provocats com una oportunitat de créixer i consolidar-se com a líder; una cosa que el president espanyol, amb un govern feble i en precari pel que fa a recolzaments parlamentaris, necessitava i continua necessitant. Follow the leader, ¡segueix-me! ¡segueix-me!

És Pedro Sánchez qui ha escollit manejar la pandèmia en solitari. Menyspreant la resta d’actors des d’un doble convenciment. En primer lloc, tot i que es creui una pandèmia pel mig, ni vull (no és rendible políticament) ni puc (Podem no ho permetria) trencar els blocs ideològics en els quals viu instal·lada la política espanyola, així que continuo ignorant l’oposició.  Segon, com que per als partits que em van donar el seu recolzament per arribar a la presidència –particularment el PNB i ERC– qualsevol altre escenari polític espanyol serà pitjor que el que tenen amb mi, no tinc motius per preocupar-me, perquè d’una manera o un altre el seu seguidisme està garantit per moltes rebequeries que protagonitzin de cara a la galeria.

Ens assabentem per la vicepresidenta i ministra d’Assumptes Econòmics que el Govern preveu, a causa de les mesures preses en la lluita contra la Covid-19, una caiguda del PIB del 9,2% per a aquest exercici i una taxa d’atur del 19%, segons el Pla d’Estabilitat 2020 que l’executiu ha remès a Brussel·les. De moment són només percentatges, i per a la majoria de la població encara és aviat perquè puguem fer-nos una idea del que aquest desastre suposarà en realitat quan es traslladi als escenaris de vida quotidiana. I això sense que faci falta afegir que, en realitat, la majoria de les previsions, fins i tot les que es manegen en entorns governamentals, són molt pitjors. També comença a estar clar que Espanya serà un dels fanalets vermells pel que fa als resultats tangibles de la gestió sanitària de la pandèmia.

Vistes així les coses, no sembla gaire racional que el president continuï entossudit a continuar interpretant el seu particular i solitari «Follow the leader», ¡segueix-me!, ¡segueix-me!, en versió estesa, convençut que al final de l’actuació, amb els hospitals ja respirant i podent els espanyols anar a fer canyes amb els amics, tot seran aplaudiments i felicitacions. L’al·lusió en la seva última aparició televisiva que està disposat a comptar amb les autonomies en la desescalada no només no és creïble, com ha quedat demostrat en la seva posterior reunió telemàtica amb els presidents autonòmics del matí dels diumenges, sinó que arriba tard. Tot i així, alguna cosa sí que ha demostrat Sánchez, tot i que involuntàriament, des de l’inici de tot això: qualsevol intent de recentralització competencial no només atempta contra la realitat, sinó també contra el sentit comú, l’interès general i l’eficàcia.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Es dirà, per exculpar els tics autocràtics de Pedro Sánchez, que perquè el president es pogués mostrar més procliu a comptar amb l’oposició, l’actitud d’aquesta (deixant de banda els carronyaires de la ultradreta) hauria de ser menys mesquina i partidista. I que per sumar de veritat les autonomies en la lluita contra la pandèmia, hauria de succeir també que estiguessin garantits els mínims de lleialtat d’aquests executius, en particular el català.

Serveixen els atenuants. Però el plus de responsabilitat en una democràcia, més encara amb un estat d’alarma que s’estira com un xiclet, està a l’esquena de qui governa. Ha volgut fer-ho sol i estarà sol quan acabi. No li lloguem els guanys. «Follow the leader», ¡segueix-me!, ¡segueix-me! ¿A on, president?